Confusió

Escric aquest article sota la impressió que m’ha causat veure una multitud d’aficionats del Galatasaray baixant per les Rambles mentre llançaven petards i cridaven càntics. Tots eren homes. L’actitud era festiva, però hi palpitava una violència, alguna cosa que m’ha inquietat. Potser ho he viscut així perquè me’ls he imaginat com si fossin guerrers que s’animaven per entrar en combat contra un enemic. Tanmateix, malgrat tantes baralles relacionades amb el futbol que a vegades fins han provocat morts, no s’han de confondre les coses. Ho dic perquè, en fi, només eren homes sorollosos que anaven a veure un partit de futbol. Suposo que la meva imaginació ha creat una associació inquietant perquè no em trec del cap allò que passa a Ucraïna. Allà, en la realitat de la guerra (de l’atac d’un Estat poderós cap un altre que resisteix com pot) hi ha una por que també pateixen els soldats russos, carn de canó enviada a matar i morir. Un horror.

Jo, de fet, volia escriure contra una confusió que du a identificar Putin (i el que hi ha darrere seu) amb tota la població russa. Una confusió que pot dur a posar sota sospita tot allò provinent de Rússia. Tant és així que, per posar un exemple, la Filmoteca d’Andalusia va substituir el film Solaris, d’Andrei Tarkovski, pel seu remake nord-americà dirigit per Soderbergh. Costa d’entendre. Tarkovski era un cineasta del misteri, com és propi d’un poeta, que va morir exiliat l’any 1986 després de ser censurat i perseguit per l’anterior règim despòtic del seu país. Solaris, el planeta imaginat per Stanislaw Lem amb la superfície recoberta d’aigua: un lloc on el desig de la ment fa que els morts reapareguin vius com fantasmes. No hi ha món més sinistre, però, que el real.