Subjectes de laboratori

Res és casual. No ho ha estat mai en la història. En la guerra Rússia-Ucraïna-OTAN potser no tot és el que sembla. Convé fer-se algunes preguntes i analitzar fets per escapar del pensament dominant, que ens injecten a través d’uns mitjans de comunicació que, amb honroses excepcions, obeeixen certs interessos econòmics i polítics.

Amb la desaparició del bloc soviètic la dècada dels 90 del segle XX els EUA van esdevenir la potència hegemònica mundial, a l’espera que es despertés el gegant xinès. Això comportava un problema: el lobby de la indústria armamentística nord-americana, un dels més poderosos del món, es quedava sense mercat, més enllà d’uns quants conflictes aquí i allà. Sortosament el gihadisme va aparèixer en escena i el devastador atac a les Torres Bessones va reactivar la despesa militar dels EUA. Segons xifres del Congrés dels Estats Units, a les guerres de l’Afganistan i l’Iraq es van gastar més d’un bilió de dòlars, que van anar directe a les butxaques dels grans conglomerats militars, entre els quals destaquen Lockheed Martin, Boeing i General Dynamics. Aquí cal sumar-hi el que s’han embutxacat les grans multinacionals en el procés de reconstrucció dels països que prèviament han enfonsat, i els interessos dels préstecs que aquests mateixos estats els han de tornar per l’ajuda rebuda. La guerra d’Iraq es va donar per acabada el desembre del 2011, la de l’Afganistan el darrer dia d’agost del 2021.

Centrats com hem estat tots a sobreviure a una virulenta crisi econòmica des del 2008 fins fa quatre dies, al món han anat passant coses: la Xina s’ha convertit en el major tenidor del deute nord-americà i en una potència econòmica i tecnològica que pràcticament desplaça els Estats Units de la primera posició del podi de poder mundial, i Rússia ha ocupat una posició dominant a Europa pel que fa al subministrament energètic, així com ha millorat les seves relacions estratègiques amb la Xina. Mentrestant, l’Índia, l’altra gran potència emergent, no agafa el ritme.

El model de “socialisme capitalista” xinès fa temps que desperta una secreta admiració en les esferes de poder occidental. Econòmicament sembla invencible, tecnològicament avança molt ràpid i la població no emprenya qui té el poder, perquè després del miratge de Tian’anmen els ciutadans saben que el poder no té escrúpols, no vacil·la. La por genera control i submissió.

Les democràcies d’Occident no poden copiar el model xinès per molt que els agradi, però el 2020 esclata una pandèmia que permet un experiment de control a escala planetària i que de passada fa neteja, sobretot, entre els grups que més diners costen als sistemes sanitaris de l’estat del benestar (i que em perdonin la cruesa tots aquells que han perdut una persona estimada en la pandèmia). Conclusions de l’exercici: els ciutadans estan disposats a renunciar acríticament a drets fonamentals a canvi de seguretat; només cal generar un estat de pànic: racionar els aliments adduint problemes en la cadena d’abastiment, fomentar l’aïllament social i fer servir els mitjans perquè difonguin allò que en màrqueting en diuen “una única proposició de vendes”. Què s’ha venut aquí? El virus és una greu amenaça per a la salut (cosa ben real), la vacuna és la solució. Res a qüestionar de la gestió sanitària? Ni tan sols quan el govern de l’Estat diu que el comitè d’experts que els assessorava en les decisions mai ha existit? Ningú surt al carrer? Ja està. Han guanyat.

Comencem a sortir de les restriccions i esclata una guerra a Europa i els polítics parlen ara d’una possible guerra termonuclear com qui res. De nou no ens movem del sofà. Ells es gasten milers de milions en armament per ajudar un dels bàndols (on és la diplomàcia?) i els ciutadans els posem en solidaritat, els preus del carburant i de l’electricitat i el gas es disparen i ens creiem que és per la guerra amb Ucraïna, quan els efectes no els hauríem de notar fins d’aquí uns mesos. Els mitjans comencen a deixar anar el missatge del desabastiment i la cadena de supermercats més implantada a Espanya de cop i volta deixa les lleixes buides: creix la por. A Europa no li queden mecanismes monetaris per evitar la que diuen serà la crisi econòmica més dura en 70 anys i depèn d’uns recursos energètics alternatius que paga a preu d’or. No ho veureu a les teles. Els EUA fan caixa i el mateix fa la Xina, creditor d’Occident. En tota guerra algú guanya, però no serem nosaltres. Experiment, fase 2?