Renfe, com la vida mateixa

Episodi real com la vida mateixa. Un tren de Rodalies amb destinació a Sant Vicens de Calders arriba més d’una hora tard. Un conegut meu, diguem-ne X, va cap a la taquilla per reclamar el que li pertoca per llei: la devolució del 50% de l’import del bitllet. Resposta de l’empleat de Renfe: “No”. X li demana on pot presentar una reclamació. Resposta: “No es pot presentar enlloc”. X li demana el seu nom a l’empleat de Renfe. Resposta: “No li dono”. Punt final.

Així va ser atès el meu amic X per la Renfe. I això que va ser l’únic de tot el comboi que va decidir perdre deu minuts per reclamar la devolució! Hi he pensat quan m’ha arribat la notícia de les últimes promeses de la ministra de Foment, Magdalena Álvarez. Aquesta senyora ha afirmat que s’aplicarà un procediment de “devolució express” a partir de l’1 de juny. Aquest sistema implicarà la devolució del 100% del bitllet: és a dir que a cada afectat se li donarà un bitllet nou.

Tot això ho va dir la ministra a les Corts de Madrid i així ho han reproduït els diaris, com si tothom s’ho cregués. Ara: a mi, tot plegat, em planteja molts dubtes. Primer: per què a partir de l’1 de juny? No duren els retards de Rodalies des de l’estiu passat? On tenia el cap la senyora ministra? On és la planificació? Però el pitjor ve quan intento imaginar-me com funcionarà aquest meravellós sistema express. Perquè la primera sospita és que el viatger haurà d’anar a la taquilla a demanar un bitllet nou. Si en un comboi hi viatgen 1.000 persones, ¿hauran de passar totes per la taquilla? ¿Faran la cua corresponent a 1.000 persones? I quan hi ha una tanda on cada cinc minuts hi ha retards, ¿les taquilles atendran cada cinc minuts 1.000 persones? Tinc curiositat per assabentar-me del procediment. I, per cert: ¿els empleats que les atendran seran tan amables com el es va trobar X?

Les promeses d’un ministre en relació amb Rodalies tendeixen a valer zero. Però el conflicte és molt cridaner, perquè s’hi ajunten dos factors. 1. El cinisme del ministre de Madrid del ram, i 2. La impotència absoluta de la Generalitat, perquè Montilla no té nassos per plantar cara a Madrid, ERC calla o fa electoralisme, i dels funcionaris de Consum no se’n té notícies. Vaja: amb Rodalies passa més o menys el mateix que amb el problema de l’aeroport o amb el desplegament de l’Estatut.

A aquestes dues coses cal afegir-hi la tercera: que el ciutadà mitjà també acaba passant de tot. Acabo amb una altra escena real. Aquesta em va passar a mi. Estació de Garraf: el tren s’atura i (com sempre) ningú no dóna cap explicació. Durant mitja hora, la gent maleeix, rondina i s’empipa, però ningú no fa res. Mentrestant, per l’andana de l’estació es passeja un d’aquells senyors amb americana vermella que cobren per informar però que quasi mai no saben res. Trec el cap per la porta i li pregunto què passa. Resposta: “Jo sóc a l’andana. No puc donar informació sobre els trens”. Com vol que confiem en la “devolució express”, senyora ministra?