Sánchez fa tard

La història del món, que s’havia aca­bat segons un tal Fukuyama, va tor­nar a començar –amb permís de l’11-S del 2001– el 15 de setem­bre del 2008, data ofi­cial de la fallida de Leh­man Brot­hers. Aque­lla crisi econòmica, que a Europa va durar molt més, es va enca­val­car amb una crisi política i la crisi política es va enca­val­car amb una crisi sanitària i la crisi sanitària s’ha enca­val­cat amb una crisi geo­política, amb amenaça nuclear inclosa. Una guerra que ja és, com totes les cri­sis ante­ri­ors, una crisi econòmica. 2022. Tres lus­tres sense treva. I ara hi ha una amenaça d’esclat social pro­vo­cat per aquesta acu­mu­lació de cig­nes negres que ja va tenir un pròleg abans de la crisi del coro­na­vi­rus, quan mig món estava en fla­mes. Ens n’hem obli­dat. Però la pel·lícula del moment era Joker, l’home víctima del sis­tema, el per­de­dor de la glo­ba­lit­zació, el crit d’impotència que porta a cre­mar els car­rers. Les mesu­res res­tric­ti­ves de la pandèmia ama­ga­ven les bra­ses de la revolta que ara la guerra ha revi­fat. I el fei­xisme, per cert, es frega les mans. És urgent no dei­xar deter­mi­na­des ban­de­res a les per­so­nes equi­vo­ca­des.

El pro­blema és que vivim un moment Jun­gle­land glo­bal. L’èpica obra mes­tra de Springs­teen, el nar­ra­dor de la classe tre­ba­lla­dora que vol fugir de l’existència de 9 a 5 i somia amb alguna cosa una mica més emo­ci­o­nant, és en rea­li­tat una peça que et fa sos­pi­tar que la vida de vega­des té altres plans per a tu. Somiem amb un solo de saxo de Clarence Cle­mons, però a vega­des aquest solo només ens retrata ate­nent les nos­tres feri­des, al mateix lloc de sem­pre, durant la resta de les nos­tres vides. La freda rea­li­tat de no poder fugir mai de casa, que vol dir no poder fugir mai d’aquesta suc­cessió de cri­sis. I això, insis­teixo, és el pit­jor que pot pas­sar si els par­tits tra­di­ci­o­nals, espe­ci­al­ment les esquer­res, no hi posen remei. I, és clar, Pedro Sánchez va tard.