Sánchez fa tard

La història del món, que s’havia acabat segons un tal Fukuyama, va tornar a començar –amb permís de l’11-S del 2001– el 15 de setembre del 2008, data oficial de la fallida de Lehman Brothers. Aquella crisi econòmica, que a Europa va durar molt més, es va encavalcar amb una crisi política i la crisi política es va encavalcar amb una crisi sanitària i la crisi sanitària s’ha encavalcat amb una crisi geopolítica, amb amenaça nuclear inclosa. Una guerra que ja és, com totes les crisis anteriors, una crisi econòmica. 2022. Tres lustres sense treva. I ara hi ha una amenaça d’esclat social provocat per aquesta acumulació de cignes negres que ja va tenir un pròleg abans de la crisi del coronavirus, quan mig món estava en flames. Ens n’hem oblidat. Però la pel·lícula del moment era Joker, l’home víctima del sistema, el perdedor de la globalització, el crit d’impotència que porta a cremar els carrers. Les mesures restrictives de la pandèmia amagaven les brases de la revolta que ara la guerra ha revifat. I el feixisme, per cert, es frega les mans. És urgent no deixar determinades banderes a les persones equivocades.

El problema és que vivim un moment Jungleland global. L’èpica obra mestra de Springsteen, el narrador de la classe treballadora que vol fugir de l’existència de 9 a 5 i somia amb alguna cosa una mica més emocionant, és en realitat una peça que et fa sospitar que la vida de vegades té altres plans per a tu. Somiem amb un solo de saxo de Clarence Clemons, però a vegades aquest solo només ens retrata atenent les nostres ferides, al mateix lloc de sempre, durant la resta de les nostres vides. La freda realitat de no poder fugir mai de casa, que vol dir no poder fugir mai d’aquesta successió de crisis. I això, insisteixo, és el pitjor que pot passar si els partits tradicionals, especialment les esquerres, no hi posen remei. I, és clar, Pedro Sánchez va tard.