Moure fitxa

El calendari és implacable, i l’ofensiva judicial espanyola contra el català, encara més. Divendres s’exhauria el termini que va donar el TSJC per complir la imposició del 25% de castellà a l’escola, i estàvem amb l’ai al cor pendents d’un moviment de fitxa per evitar que la sentència s’executés de manera automàtica i la immersió lingüística fos part del passat.

El moviment de fitxa va arribar, i benvingut sigui. Encara que en realitat ningú n’estigui satisfet del tot, encara que algun dels que va impulsar l’acord després se’n desdigui per les tensions internes; el cert és que el govern ha pogut aturar l’espasa de Dàmocles que pesava sobre la immersió. Modificar la llei de política lingüística té coses bones: posa el Parlament per sobre dels tribunals, posa els docents per sobre dels jutges, es blinden jurídicament els projectes lingüístics dels centres i s’evita que ningú pugui imposar quotes lingüístiques d’ara endavant. I té –o si més no divendres tenia– encara una altra virtut: reconstrueix el consens lingüístic, ja que inclou les forces que als anys 80 van ser artífexs del model d’escola catalana.

No, no és una jugada mestra; tant de bo no hagués calgut tocar la llei de política lingüística. Però a hores d’ara diria que ja ha quedat clar que les jugades mestres no existeixen i que estem enmig d’una batalla política en la qual l’adversari utilitza la llengua com a arma. Per tant, calia respondre-hi i això era el més important ara: moure fitxa per sortir de l’escac on ens havien situat. I continuar la batalla legal fins a guanyar definitivament la partida.