Defensar el país
Una enquesta recent preguntava al territori estatal si els ciutadans defensarien el país en cas d’un conflicte bèl·lic. El color verd s’estenia per tot el territori espanyol excepte a Catalunya, el País Basc i de manera més matisada Galícia. No sé si a vostès els passa el mateix, però una de les sorpreses és veure la convicció amb què els ucraïnesos es queden al seu país per defensar-lo fins a les darreres conseqüències. Fins i tot casos de ciutadans que ja residint en altres països de la Unió Europea retornen al seu país d’origen per defensar la seva ciutat.
És cert que l’enquesta esmentada preguntava si s’allistarien per protegir l’Estat espanyol, però què passaria si la pregunta es fes a Catalunya i per defensar el nostre país. Doncs, la veritat, crec que tampoc variaria tant. En alguns moments, quan el xoc amb l’Espanya més retrògrada semblava arribar als seus punts àlgids, es va posar sobre la taula si estaríem disposats a arribar a la independència encara que això suposés que unes desenes de conciutadans morissin per la causa. Clara Ponsatí afirmava que la independència de Catalunya era prou important per valer la vida d’una persona. Els llibres que han anat sortint sobre tota la història del procés evidencien que el govern liderat per Puigdemont va tirar milles, però que un cop va comprovar el que era capaç d’ordenar Madrid va preferir ser caut per evitar que es comptessin morts en la nostra lluita.
Sempre he defensat que amb morts no seguiria cap causa. És com l’anunci dels accidents de trànsit. Si ens diuen que tindrem un país lliure amb 5 morts, és fàcil sucumbir a la temptació i dir doncs endavant. Però potser ens canviaria la cara si, d’aquells cinc morts, un fos la nostra parella, la nostra mare o el nostre fill o filla. Som un país pacífic. Històricament s’ha demostrat amb el volum d’objectors que hi va haver abans que la mili deixés de ser obligatòria o els milers que van optar per la prestació social substitutòria que et permetia no haver d’empunyar cap arma ni vestir-te amb uniforme. I som així. L’1 d’octubre es van defensar els col·legis electorals de manera entusiasta, i potser la meva visió del país que tenim és totalment equivocada. Sempre he pensat que el camí de Catalunya cap a la independència serà pacífic o no serà.
