França: la banda sonora

Té un ros­tre esmo­lat i el posat vital dels ner­vi­o­sos que es veuen obli­gats a con­te­nir-se men­tre espe­ren, secre­ta­ment, el moment oportú d’alli­be­rar adre­na­lina. Va ser un alcalde eficaç i, poste­ri­or­ment, un minis­tre tur­bu­lent. Després va voler ser pre­si­dent de la República Fran­cesa. Diu­menge pas­sat ho va acon­se­guir. Nico­las Sarkozy ha espan­tat en diver­ses oca­si­ons, i per raons ben dife­rents, els seus cor­re­li­gi­o­na­ris de cen­tre­dreta i els seus opo­nents soci­a­lis­tes: parla massa, pro­ba­ble­ment. Parla massa i ho fa, a més a més, amb aquell pun­tet d’insolència i d’inconsciència que delata els seus orígens aris­tocràtics (per via paterna prové de la noblesa hon­ga­resa; la seva mare, en canvi, pro­ve­nia d’una família jueva). Aquest pun­tet, en tot cas, sem­bla haver estat ben valo­rat per una classe mit­jana que no vol tor­nar a ensu­mar el fum de cot­xes cre­mats dels subur­bis, però que tam­poc aspira a un Estat auto­ri­tari coman­dat pel Front Naci­o­nal.

La modu­lació d’aquest punt mitjà ha estat la clau de l’èxit de Sarkozy. Forçant la nota per la banda dura, molts hau­rien optat pel par­tit de Le Pen, tal com ja van fer a la pri­mera volta (posats a triar, pre­fe­rien l’ori­gi­nal, no una còpia); sua­vit­zant-la massa, la nota, molts ciu­ta­dans hau­rien votat Ségolène Royal, que parla igual­ment de treure la porra, però des de la bona consciència –de sèrie– de l’esquerra estètica, la del Maig del 68. La modu­lació del dis­curs de Sarkozy, doncs, no ha estat gens fàcil.

Al senyor Nico­las Sarkozy li dedi­quem les Pièces de viole avec la basse con­ti­nue, del gran com­po­si­tor i intèrpret Antoine For­que­ray (1672-1745), espe­ci­al­ment en la versió del gam­bista Paolo Pan­dolfo. Si les escol­ten, com­pro­va­ran, mera­ve­llats, com les tur­bulències ideològiques de Sarkozy bro­llen també dels alta­veus del seu equip de música. Els con­tem­po­ra­nis de For­que­ray deien que tocava la viola de gamba “com un dimoni”, men­tre que Marin Marais ho feia “com un àngel”. Aquest curiós judici de valor, però, no impli­cava una pre­ferència per l’un o per l’altre –a tots dos se’ls con­si­de­rava músics excel­sos–. I és que hi ha dies que un té ganes d’envol­tar-se de sons que evo­quen l’har­mo­nia celes­tial, i d’altres que dema­nen cadències obs­cu­res inter­pre­ta­des a una velo­ci­tat infer­nal.

For­que­ray i Marais són dues cares de l’Ancien Régime; Sarkozy i Royal són dues cares de la Républi­que. I tot i així... quan­tes sime­tries! Això ens duria molt lluny. Sigui com sigui, hi ha una manera infal·lible de saber qui podia optar real­ment a la pre­sidència: només cal visu­a­lit­zar el can­di­dat dis­fres­sat de cor­tesà de Lluís XIV (l’excepció és De Gau­lle, però per culpa del bigo­tet i també d’aquell nas impos­si­ble). Jean-Marie Le Pen, per exem­ple, no podia aspi­rar seri­o­sa­ment a la pre­sidència de la República, perquè fa cara de xar­cu­ter her­niat del Midi que embo­lica les sal­sit­xes amb els fulls de la secció espor­tiva de Le Figaro. François Mit­ter­rand, en canvi, tenia tots els números: venien ganes de com­prar-li una per­ruca, emblan­qui­nar-li la cara, engan­xar-li una piga a la galta i aca­bar l’ope­ració amb una vis­tosa reverència. Sarkozy, en aquest sen­tit, ho té una mica més com­pli­cat: de moment, no cola. Però jo crec que, si escolta amb atenció la música d’Antoine For­que­ray, si queda ama­rat per les sinu­o­si­tats ver­sa­lles­ques de la seva viola de gamba, ho pot aca­bar acon­se­guint.

Ségolène Royal té nom d’exqui­sit pro­ducte de rebos­te­ria i un ros­tre bellíssim d’esposa d’ofi­cial colo­nial, per­fec­ta­ment ubi­ca­ble en una reunió social a l’Algèria de la dècada del 1950, o pot­ser a l’Indo­xina del 1920, que encara devia ser més ele­gant i tot. Llàstima que durant la cam­pa­nya haguem com­pro­vat que es trac­tava d’una per­fecta indo­cu­men­tada fins i tot en qüesti­ons essen­ci­als (el per­cen­tage d’ener­gia nuclear que con­su­meix França), així com una dema­goga impre­sen­ta­ble (la forçada esce­ni­fi­cació tele­vi­siva dels seus atacs d’indig­nació social foren ben bé rubo­rit­za­dors). Va per­dre les elec­ci­ons aler­tant del fum d’una ban­li­eue que, al cap­da­vall, és obra de les polítiques fal­sa­ment soci­als de l’era Mit­ter­rand.

Per pura sime­tria, a la senyora Royal li hauríem de dedi­car alguna peça de Marin Marais (1656-1728), “l’àngel”, sense anar més lluny, la lec­tura del seu quart lli­bre de peces per a viola que ha fet recent­ment el mes­tre Jordi Savall al segell Alia Vox. Hi ha una alle­mande que es diu La superbe que li escau força bé. Més enllà de les sime­tries amb Sarkozy / For­que­ray, però, el que millor repre­senta l’uni­vers men­tal de Ségolène Royal no és el gran Marais. És més aviat l’ener­vant fil musi­cal d’una d’aque­lles medi­a­te­ques muni­ci­pals fetes durant l’era Mit­ter­rand, on dues dot­ze­nes de fun­ci­o­na­ris (amb car­net de par­tit) baden fins que toquen les dues del mig­dia.

El fons sonor que pro­posa Sarkozy per al futur de França té per a alguns massa deci­bels i alguna dis­sonància. El de Royal, però, ni tan sols ha estat per­ce­but com a música, sinó com un esmorteït ressò del pas­sat que ha retor­nat en forma d’acci­dent acústic: l’eco del soci­a­lisme putre­facte, del soci­a­lisme fai­sandé. I l’any que ve farà qua­tre dècades del Maig del 68, amb Sarkozy a la pre­sidència. No ens ho hem de per­dre!