Els treballadors han votat Sarkozy

L’esquerra francesa no està en ruïnes, però sí en decadència. I això passa perquè ja fa molts anys que el Partit Socialista no és la primera opció dels treballadors, sinó la dels que disposen d’un lloc protegit a l’administració pública. I això, en un país que té un sector públic mastodòntic, és molt –i el 47 per cent de Ségolène Royal és un resultat digne–, però ja no és prou per guanyar.

Nicolas Sarkozy ha anunciat com a primera mesura que nomenarà un govern transversal, amb militants de la UMP, però també centristes i gent d’esquerra. Una fórmula pensada per a la destrucció definitiva de la línia divisòria tradicional de la política francesa, basada en el reagrupament dels dos pols en la segona volta. L’estratègia pot arribar a ser demolidora i ha fet entrar els grans noms del socialisme francès (els elefants, que en diuen allà) en un estat de gran nerviosisme. De fet, tots són conscients que un govern d’aquestes característiques pot tenir conseqüències letals per al futur immediat del Partit Socialista.

“No es pensi que vostè és el Messies només perquè té un Judes a la seva taula”, li va dir Ségolène Royal a Nicolas Sarkozy quan el candidat de la dreta li va recordar que Eric Besson, antic responsable d’economia del Partit Socialista, ara forma part del seu equip d’assessors. Una frase brillant, però que deixa ben al descobert el grau de pertorbació pel que passa el camp socialista i la seva por a la defecció.

“Sembla que ella vol continuar pel mateix camí –ha dit el paquidèrmic Laurent Fabius–, però si apliquem a les legislatives el mateix mètode que a les presidencials ens passarà el mateix. O pitjor”. I aquí hi ha la clau del jeroglífic. La crisi del Partit Socialista prové del fet que s’ha gremialitzat i ja no aporta solucions potencialment majoritàries. “Demà, dutxa freda”, és la sentència de Fabius.