L’horror de la cita prèvia
Un conegut, jubilat des de fa un temps, ha rebut un certificat de la Seguretat Social en què li diuen que li suspenen la pensió a tots els efectes perquè consta que està treballant per compte d’altre. Una vegada passat l’esglai i el desconcert inicial, va començar a investigar i va saber que a finals de gener el van donar d’alta amb un model TA.2 (amb el seu nom, DNI, número de SS...) en una empresa que podria ser un restaurant. Va poder esbrinar el nom de l’ocupador, un telèfon i una adreça, i va descobrir aviat que res era el que semblava: el telèfon no existeix, a l’adreça (de Sant Feliu de Guíxols) hi viu una persona que no té res a veure amb el cas i del teòric engalipador, no n’ha pogut saber res llevat de la sospita que ja és un conegut de la policia, per la reacció del mosso de servei quan va anar a posar la denúncia. El drama s’accentua quan vol anar a fer la queixa a la Tresoreria General de la Seguretat Social perquè no hi ha manera d’obtenir cita prèvia i li diuen que només accepten visites presencials si és un cas de via executiva. Al final, troba hora al centre d’atenció i informació de la Seguretat Social de Puigcerdà i va cap allà, on només li diuen que faran una reclamació electrònica per internet i poca cosa més. Reclamació que ell ja havia fet per compte propi. Acaba anant a una gestoria per poder fer un escrit d’anul·lació de l’alta com a treballador per improcedent, i s’ha de fer una selfie amb el DNI al costat com a documentació adjunta. A la gestoria li demanen paciència perquè calculen que abans de dos mesos no s’haurà pogut resoldre el tema. De moment s’ha quedat sense pensió, per tant sense cap ingrés, sense haver rebut ni un avís previ, ni una notificació, res de res. Tampoc poc accedir a parlar en persona amb un interlocutor per explicar aquest cas de suplantació de personalitat. Li han dit que a partir de la seva denúncia, la Tresoreria ho passarà a Inspecció de Treball perquè investigui l’empresa que l’ha donat d’alta (!). Les cites prèvies són un dels molts drames de la pandèmia. En aquest cas, una persona a qui acaben d’anul·lar un dret fonamental després de tota una vida de treball no té ni el dret d’anar-se a queixar en persona. Ha de fer-ho telemàticament i carregar-se de paciència. És una indefensió total del ciutadà davant d’una administració sense consciència ni la mínima empatia amb l’afectat. Kafka va quedar molt curt.
