Maragall: L'efecte rebot

Allà on va triomfa. No es tracta d’una cervesa, sinó de l’expresident de la Generalitat i actual martell de l’aparell, Pasqual Maragall. Es passeja pels pobles i l’enramen i li perfumen els carrers perquè trepitgi cel. Tot són petons i abraçades. “Aguanta”, que li diuen. “No afluixis”, que reblen. Com si fos Eto’o en la seva brega crònica amb Ronaldinho.

Quan Maragall presidia el país el càrrec només li donava cabòries i disgustos, i quan entrava als pobles, les dones amagaven els nens i els ànecs. Aquest país està canviant. No fa gaires anys els vençuts no despertaven gaires simpaties en una societat que es plegava, dòcil, als encants dels vencedors. Ara els perdedors desperten tota mena de simpaties i enhorabones, sempre que es tracti de política. I sempre que aquests estossinats proclamin una nova fe.

L’exconseller Joan Carretero, per exemple, va despertar tota mena d’expectatives i simpaties quan va plantar cara a la direcció d’Esquerra Republicana. Es formaven confraries devotes i tothom n’esperava un miracle, però, de sobte, Carretero va proclamar que es mantenia dins Esquerra i sotmès a l’engranatge del partit. Les febrades es van acabar. Ara tothom felicita Maragall sempre que l’expresident mantingui la brega amb els dirigents del seu partit. Se’n pot deduir, per tant i senzillament, que la gent n’està fins a la coroneta, de partits, aparells, dirigents i dirigentets.

Tot aquell que és capaç de plantar cara a la manera convencional de fer política rep tot de suports i aplaudiments. Una part encara indeterminada dels catalans corrents volen revolta. S’han rebotat contra el fatalisme i la tristor d’una política que fa temps que es va perdre en una guerra estèril de declaracions i contradeclaracions. Maragall pot treure’n ara profit, de l’efecte rebot.