Maragall: L'efecte rebot

Allà on va tri­omfa. No es tracta d’una cer­vesa, sinó de l’expre­si­dent de la Gene­ra­li­tat i actual mar­tell de l’apa­rell, Pas­qual Mara­gall. Es pas­seja pels pobles i l’enra­men i li per­fu­men els car­rers perquè tre­pitgi cel. Tot són petons i abraçades. “Aguanta”, que li diuen. “No aflui­xis”, que reblen. Com si fos Eto’o en la seva brega crònica amb Ronal­dinho.

Quan Mara­gall pre­si­dia el país el càrrec només li donava cabòries i dis­gus­tos, i quan entrava als pobles, les dones ama­ga­ven els nens i els ànecs. Aquest país està can­vi­ant. No fa gai­res anys els vençuts no des­per­ta­ven gai­res sim­pa­ties en una soci­e­tat que es ple­gava, dòcil, als encants dels ven­ce­dors. Ara els per­de­dors des­per­ten tota mena de sim­pa­ties i enho­ra­bo­nes, sem­pre que es tracti de política. I sem­pre que aquests estos­si­nats pro­cla­min una nova fe.

L’excon­se­ller Joan Car­re­tero, per exem­ple, va des­per­tar tota mena d’expec­ta­ti­ves i sim­pa­ties quan va plan­tar cara a la direcció d’Esquerra Repu­bli­cana. Es for­ma­ven con­fra­ries devo­tes i tot­hom n’espe­rava un mira­cle, però, de sobte, Car­re­tero va pro­cla­mar que es man­te­nia dins Esquerra i sotmès a l’engra­natge del par­tit. Les febra­des es van aca­bar. Ara tot­hom feli­cita Mara­gall sem­pre que l’expre­si­dent man­tin­gui la brega amb els diri­gents del seu par­tit. Se’n pot deduir, per tant i sen­zi­lla­ment, que la gent n’està fins a la coro­neta, de par­tits, apa­rells, diri­gents i diri­gen­tets.

Tot aquell que és capaç de plan­tar cara a la manera con­ven­ci­o­nal de fer política rep tot de suports i aplau­di­ments. Una part encara inde­ter­mi­nada dels cata­lans cor­rents volen revolta. S’han rebo­tat con­tra el fata­lisme i la tris­tor d’una política que fa temps que es va per­dre en una guerra estèril de decla­ra­ci­ons i con­tra­de­cla­ra­ci­ons. Mara­gall pot treure’n ara pro­fit, de l’efecte rebot.