Lambán, el cavall de Troia

Se’n sor­tirà o no –si va fent empre­nyar el COE, pot­ser serà que no–, però el pre­si­dent ara­gonès Javier Lambán està con­vençut que té una missió i que l’ha d’exe­cu­tar sigui com sigui. La missió és fotre els cata­lans, perquè poder pre­sen­tar botins de con­questa encara dona vots i ree­lec­ci­ons. No va parar fins que va tro­bar un jutge com­pren­siu que enviés la Guàrdia Civil a requi­sar les obres d’art de Sixena, que si encara exis­tien era per la pro­tecció que no li van donar en el seu lloc d’ori­gen. Però aquell fes­ti­val del des­propòsit era pec­cata minuta al cos­tat de la seva nova obsessió: fer des­car­ri­lar la can­di­da­tura olímpica Piri­neus-Bar­ce­lona 2030. No ha tro­bat manera millor que apro­piar-se d’un pro­jecte en què no hi havia tin­gut res a dir fins que s’ha ado­nat que podia tenir recor­re­gut. Com si amb tot el rebom­bori de la con­sulta i l’opo­sició a Cata­lu­nya –que s’haurà de comp­tar a les urnes– no n’hi hagués prou, ara sor­geix el popu­lista de torn que pri­mer reclama una part del ros­tit sense haver omplert la cas­sola i quan és hora de dinar diu que no s’hi con­forma, a seure a taula, que ell ja repar­tirà els talls, que com que és del morro fi es queda el brasó per a ell i la car­ca­nada i els menuts, per als altres.

A Lambán li és igual que la coor­di­na­dora de la can­di­da­tura sigui Mònica Bosch, o que a l’Aragó s’hi fes el cúrling o el des­cens, o tenir la clau­sura a casa seva. Tot són pre­tex­tos per poder dir a la parròquia que els cata­lans s’ho que­den tot i reco­llir els gra­pats de vots que fan la diferència entre una revàlida còmoda i un pacte com­plex.

Misèria mate­rial, perquè si nau­fraga el pro­jecte olímpic l’Aragó no arre­ple­garà ni les molles. I misèria moral, perquè és tan de soques calar foc a cal veí sabent que casa teva s’omplirà de fum com fer la guitza al teu fill anant al jut­jat perquè a l’escola no li ense­nyin una llen­gua que li podria obrir por­tes en el futur. Que també passa.