Juguen les ‘nenes’

Avui juguen les nenes. Aquesta frase l’he sen­tit mil i una vega­des a la redacció, al car­rer, en con­ver­ses infor­mals... Sense cap mala fe, em diran molts homes, però la frase és molt simp­tomàtica de la con­si­de­ració que, fins fa qua­tre dies, s’ha donat a l’esport femení. Però la situ­ació ha can­viat força. Ara ja hi ha molts mit­jans de comu­ni­cació que no usen la paraula femení en els seus titu­lars i no és fins més avançada la crònica que aca­bes con­fir­mant de quin gènere estan par­lant. Les dones que abans eren qua­li­fi­ca­des com a nenes ara ja són con­si­de­ra­des espor­tis­tes pro­fes­si­o­nals. I s’han fet lloc en els dia­ris i en els infor­ma­tius, no encara de manera equi­ta­tiva, ni de bon tros, però sí amb un pes ini­ma­gi­na­ble fa uns anys. La gran fita ha estat, sense cap mena de dubte, el rècord d’assistència al Camp Nou, el qual ha tin­gut difusió arreu del món.

Genial! Però que ningú cre­gui que s’ha tren­cat cap sos­tre de vidre o que les dones ens con­for­mem amb tan sols això, fent veure que tot és igual. Perquè en el rere­fons, les diferències encara són abis­mals. Saben quin és el salari mínim d’un fut­bo­lista de pri­mera divisió? 155.000 euros anu­als. I el d’una juga­dora de la mateixa cate­go­ria? 14.000. I és evi­dent que les quan­ti­tats estra­tosfèriques dels cracs –homes– d’aquest esport se situen a anys llum del que cobren les cracs –dones–. I així en tots els esports. I no estem par­lant només de sous, sinó també de recur­sos mèdics, de la qua­li­tat dels viat­ges, de les ins­tal·laci­ons espor­ti­ves, dels ajuts públics i pri­vats... i un inter­mi­na­ble etcètera. Perquè Ale­xia Pute­llas, Laia Palau o Paula Badosa són refe­rents, sí, però també petits oasis en un mar de desi­gual­tats. Cen­te­nars i cen­te­nars de dones inten­ten tirar enda­vant com­bi­nant la semi­pro­fes­si­o­na­li­tat espor­tiva amb una jor­nada labo­ral. Elles són la majo­ria. Les invi­si­bles. Les que no enfo­quen les càmeres. Les que veuen el Camp Nou ple com un ou i llui­ten perquè, encara que només sigui una vegada a la vida, els toqui viure un moment així.