Alta traïció

“Fou un traïdor envers la seva pàtria.” Frase que el mes­tre Pom­peu Fabra va escriure a dins del seu dic­ci­o­nari per a exem­pli­fi­car l’ús de la paraula que defi­neix tota per­sona que viola la fide­li­tat que devem a algú o a alguna cosa. Tot i que avui dia, par­lar de pàtria o patri­o­tisme sigui detes­tat per una part del pro­gres­sisme nos­trat, és bo tenir pre­sent que en tots els països del món exis­tei­xen, molt ben endreçats, els ano­me­nats delic­tes de traïció a la pàtria. I, nor­mal­ment, en les naci­ons democràtiques solen ser lleis con­tun­dents que mos­tren com allò que podríem ano­me­nar “qüestió patriòtica” no és pas quel­com estrany, propi d’hiper­ven­ti­lats de Twit­ter que trac­ten de boti­fler el pri­mer que passa.

Els antics romans ja tenien una legis­lació per a jut­jar l’alta traïció: la per­du­e­llio, la qual amb els segles ani­ria trans­for­mant-se en el cri­men maies­ta­tis i també la pro­di­tio, per a defi­nir més con­cre­ta­ment els qui dona­ven suport a atacs externs. Fins i tot l’Espa­nya fra­ter­nal i dia­lo­gant que alguns pseu­doin­de­pen­den­tis­tes s’entos­su­dei­xen a ven­dre’ns, tenen lleis molt dures al res­pecte. El títol XXIII del Codi Penal espa­nyol vigent (arti­cles del 581 al 604) tracta dels delic­tes de traïció, que cas­ti­guen amb penes entre vuit i vint anys de presó. Men­tre l’inde­pen­den­tisme ante­rior al 2017 es dedi­cava a fer cons­ti­tu­ci­ons de flors, vio­les i romaní, en lloc de basar-se en les que teníem abans del 1714, mol­tes de les quals encara podrien seguir essent vigents (i a algu­nes només els cal­dria un petit retoc), els espa­nyols, com a estat, tenien les lleis que calen per fer-se valer. Arran dels arti­cles esmen­tats, l’Aso­ci­ación de Mili­ta­res Españoles va ins­tar a apli­car-los al pre­si­dent Mas, el setem­bre del 2012, pel seu supo­sat intent de frac­tu­rar el seu país a causa d’una con­sulta des­cafeïnada, que, mal­grat tot, ja va posar en estat d’alerta totes les estruc­tu­res d’Espa­nya. Afor­tu­na­da­ment, aquest desig patriòtic hispà dels mili­tars no va tenir cap recor­re­gut. La majo­ria d’aquests arti­cles fan referència a “tot aquell que pren­gui armes o ajudi gent foras­tera que pugui fer la guerra, sota ban­de­res ene­mi­gues”. Ergo, si arri­ba­ven a apli­car la llei (a part de no haver-hi armes pel mig) s’hau­ria con­si­de­rat la ban­dera cata­lana com a ene­miga i, de retruc, Cata­lu­nya com a ter­ri­tori estran­ger. I aquí, qual­se­vol jurista espa­nyol sap que aquesta pre­missa resul­ta­ria ser alta­ment peri­llosa.

Històrica­ment, el delicte d’alta traïció també es va fer ser­vir manta vega­des al Prin­ci­pat de Cata­lu­nya quan encara érem un estat inde­pen­dent. Per exem­ple, Pere el Ceri­moniós, en la seva guerra con­tra el comte Joan I d’Empúries, va des­co­brir un espia gascó, Rigaut de Roerga, que duia docu­ments del comte d’Arma­nyac amb el suport d’homes i armes per al comte empor­danès. No cal ni dir que la fi de l’espia va ser la forca. Trair la lle­ial­tat o fide­li­tat deguda (com defi­neix Fabra) incre­men­tava la cru­el­tat del delicte que antany era sem­pre la pena de mort. Nor­mal­ment a casa nos­tra era pri­mer la de ser pen­jat i després esquar­te­rat, escam­pant i exhi­bint els tros­sos del traïdor arreu, per tal que servís d’exem­ple.

Quan érem Estat, actuàvem com la resta d’estats d’Europa i els delic­tes de traïció eren cas­ti­gats com a tot arreu. D’ençà que, sor­to­sa­ment, la pena de mort ha estat erra­di­cada, Cata­lu­nya no ha pogut fer justícia al res­pecte i, per tant, no pot cal­cu­lar els anys de presó en un delicte sem­blant. Recor­dant com era de seri­osa la qüestió trac­tada, cal tenir pre­sent la famosa delació al patri­ota Bac de Roda que va aca­bar pen­jat a Vic el 1713. El traïdor, Josep Riera, que havia mort poc després durant la guerra, els mique­lets del coro­nel Amill van tro­bar on era sebo­llit, el van desen­ter­rar, i en van pen­jar el cadàver i esquar­te­rar com era cos­tum per traïdor i per­sona vil. Ho pelàvem així.

Qui sap si el tabú de par­lar de traïcions a la pàtria no sigui al cap­da­vall una gran por en no voler afron­tar les res­pon­sa­bi­li­tats que té ser un Estat. Si mai arri­bem a la inde­pendència, els juris­tes afins a la nos­tra lli­ber­tat hau­ran d’afron­tar aquesta qüestió i fer les lleis que cal­guin per con­ver­tir l’alta traïció en el delicte que exis­teix a la resta del món. I no ho dic pas per ningú en con­cret. O pot­ser sí.