Alta traïció

“Fou un traïdor envers la seva pàtria.” Frase que el mestre Pompeu Fabra va escriure a dins del seu diccionari per a exemplificar l’ús de la paraula que defineix tota persona que viola la fidelitat que devem a algú o a alguna cosa. Tot i que avui dia, parlar de pàtria o patriotisme sigui detestat per una part del progressisme nostrat, és bo tenir present que en tots els països del món existeixen, molt ben endreçats, els anomenats delictes de traïció a la pàtria. I, normalment, en les nacions democràtiques solen ser lleis contundents que mostren com allò que podríem anomenar “qüestió patriòtica” no és pas quelcom estrany, propi d’hiperventilats de Twitter que tracten de botifler el primer que passa.

Els antics romans ja tenien una legislació per a jutjar l’alta traïció: la perduellio, la qual amb els segles aniria transformant-se en el crimen maiestatis i també la proditio, per a definir més concretament els qui donaven suport a atacs externs. Fins i tot l’Espanya fraternal i dialogant que alguns pseudoindependentistes s’entossudeixen a vendre’ns, tenen lleis molt dures al respecte. El títol XXIII del Codi Penal espanyol vigent (articles del 581 al 604) tracta dels delictes de traïció, que castiguen amb penes entre vuit i vint anys de presó. Mentre l’independentisme anterior al 2017 es dedicava a fer constitucions de flors, violes i romaní, en lloc de basar-se en les que teníem abans del 1714, moltes de les quals encara podrien seguir essent vigents (i a algunes només els caldria un petit retoc), els espanyols, com a estat, tenien les lleis que calen per fer-se valer. Arran dels articles esmentats, l’Asociación de Militares Españoles va instar a aplicar-los al president Mas, el setembre del 2012, pel seu suposat intent de fracturar el seu país a causa d’una consulta descafeïnada, que, malgrat tot, ja va posar en estat d’alerta totes les estructures d’Espanya. Afortunadament, aquest desig patriòtic hispà dels militars no va tenir cap recorregut. La majoria d’aquests articles fan referència a “tot aquell que prengui armes o ajudi gent forastera que pugui fer la guerra, sota banderes enemigues”. Ergo, si arribaven a aplicar la llei (a part de no haver-hi armes pel mig) s’hauria considerat la bandera catalana com a enemiga i, de retruc, Catalunya com a territori estranger. I aquí, qualsevol jurista espanyol sap que aquesta premissa resultaria ser altament perillosa.

Històricament, el delicte d’alta traïció també es va fer servir manta vegades al Principat de Catalunya quan encara érem un estat independent. Per exemple, Pere el Cerimoniós, en la seva guerra contra el comte Joan I d’Empúries, va descobrir un espia gascó, Rigaut de Roerga, que duia documents del comte d’Armanyac amb el suport d’homes i armes per al comte empordanès. No cal ni dir que la fi de l’espia va ser la forca. Trair la lleialtat o fidelitat deguda (com defineix Fabra) incrementava la crueltat del delicte que antany era sempre la pena de mort. Normalment a casa nostra era primer la de ser penjat i després esquarterat, escampant i exhibint els trossos del traïdor arreu, per tal que servís d’exemple.

Quan érem Estat, actuàvem com la resta d’estats d’Europa i els delictes de traïció eren castigats com a tot arreu. D’ençà que, sortosament, la pena de mort ha estat erradicada, Catalunya no ha pogut fer justícia al respecte i, per tant, no pot calcular els anys de presó en un delicte semblant. Recordant com era de seriosa la qüestió tractada, cal tenir present la famosa delació al patriota Bac de Roda que va acabar penjat a Vic el 1713. El traïdor, Josep Riera, que havia mort poc després durant la guerra, els miquelets del coronel Amill van trobar on era sebollit, el van desenterrar, i en van penjar el cadàver i esquarterar com era costum per traïdor i persona vil. Ho pelàvem així.

Qui sap si el tabú de parlar de traïcions a la pàtria no sigui al capdavall una gran por en no voler afrontar les responsabilitats que té ser un Estat. Si mai arribem a la independència, els juristes afins a la nostra llibertat hauran d’afrontar aquesta qüestió i fer les lleis que calguin per convertir l’alta traïció en el delicte que existeix a la resta del món. I no ho dic pas per ningú en concret. O potser sí.