Cansats

Una frase eterna de Cesare Pavese és “Tre­ba­llar cansa”, que és el títol del seu pri­mer poe­mari, publi­cat aviat farà 80 anys. Sal­vant les distàncies amb el gran escrip­tor pie­montès, l’expressió ve a la ment quan pen­sem que hi ha cir­cumstàncies vitals que també can­sen. Molt. Per exem­ple, ser dona cansa. Cansa quan cal demos­trar-ho tot cada dia. Ser pobre cansa infi­ni­ta­ment. I ja no diguem ser català o cata­lana. Mirar les notícies, un cop esvaïda l’eufòria del 2017, és viure en un estat de decepció cons­tant. L’aqui­escència mese­lla de la majo­ria dels nos­tres repre­sen­tants és des­es­pe­rant. Últi­ma­ment hem assis­tit a la pro­gra­mació d’uns Jocs Olímpics quimèrics i a l’eufòria ins­ti­tu­ci­o­nal per la cele­bració d’una cursa nàutica de rics que diu que farà ploure uns mili­ons molt dub­to­sos. Però el més dolorós d’aquests dies ha estat la renúncia a la bel·ligerància per la llen­gua. El català se’ns esco­lava entre els dits men­tre els qui l’havien de vigi­lar mira­ven cap a una altra banda. Cons­ta­tar que la immersió en molts indrets del país era un miratge només sobre el paper és una punya­lada al cor. I ho diu algú que va apren­dre gramàtica amb dos dels cre­a­dors del Digui, digui..., Joan Mel­cion i Rosa Rosa­nes, que van con­tri­buir al fet que una noia xava del Poble­nou, filla del lum­pen­pro­le­ta­riat, acabés escri­vint aques­tes línies. Mai no els ho agrairé prou.