Cal parracaire

Molts en diuen dra­paire, però per a mi és cal par­ra­caire. Pot­ser perquè al meu car­rer, el que de petits és nos­tre perquè és el camí que fem per anar i tor­nar de l’escola, hi havia un senyor que ano­menàvem així i a qui portàvem revis­tes i dia­ris vells, pape­rassa, i tot allò que a casa ja no en fèiem res i a les gol­fes no hi tenia lloc. El record que en tinc és el d’una porta que si s’obria tot feia olor i tenia el color de la pols. Amb els anys he après a valo­rar aque­lla pols perquè molts d’aquests senyors i el món que repre­sen­ta­ven han des­a­pa­re­gut. En certa manera eren cus­to­dis dels records i de les vides dels altres. Em costa molt, cada cop més, fer neteja de la pape­rassa que acu­mu­lem amb l’objec­tiu de per­pe­tuar el record, i enviar-la al con­te­ni­dor per­ti­nent. Deu ser que no vull que sigui pols.