Opinió

La Mariàngela Vilallonga

Vaig celebrar el seu ascens quan la van fer consellera de la Generalitat

El pro­fes­sor de llen­gua de la Nor­mal Fèlix Case­llas deia que quan a un nom propi de dona li ante­po­sem l’arti­cle la subrat­llem la seva cele­bri­tat en bé o en mal. Per exem­ple: –“Estic lle­gint una novel·la de la Pardo Bazán.” O: –“Si vas a Cala­tayud, pre­gunta per la Dolo­res.” En el cas que ens ocupa, tant si el comen­tari és íntim i al·ludeixo sim­ple­ment a la Mariàngela, com si expli­cito més el record de la pro­fes­sora i dic la Vila­llonga, com si esmento el nom i el cognom reforçant-se mútua­ment, la Mariàngela Villa­llonga, estic fent un autèntic home­natge a la meva expro­fes­sora de llatí del Col·legi de Girona, després Uni­ver­si­tat, allà pels anys setanta. N’han pas­sat, d’anys. M’ha sem­blat enten­dre, de la seva inter­venció acadèmica, que va començar a exer­cir el 1972 i que ho ha fet durant qua­ranta-vuit anys. Jo lla­vors pujava els antics car­re­rons i les esca­les fins al semi­nari com si res. Avui, per no arri­bar tra­ient un pam de llen­gua, hi he pujat en taxi. A la sala de graus de la Facul­tat de Lle­tres no s’hi cabia. La Mariàngela, esplèndida com sem­pre, amb aquells ulls blaus de nina i aque­lla cabe­llera rossa i un físic que ens la fa eter­na­ment jove, ha dic­tat la seva Lec­tio ultima, després que altres veus –el rec­tor, el degà i la pro­fes­sora Mita Casa­cu­berta– en can­tes­sin, amb tota justícia, les excel·lències. La pro­fes­sora lla­gos­te­renca no es talla la cua del tot. Ha dit el rec­tor que l’han decla­rat pro­fes­sora emèrita i que, per tant, con­ti­nuarà encara col·labo­rant en la càtedra. En aque­lla època de les seves pri­me­res lliçons al vell semi­nari les clas­ses eren de pocs alum­nes i entre tots nai­xia una relació d’amis­tat que ens per­me­tia dei­xar les qua­tre parets i tras­lla­dar-nos a dinar a Can Tres de Lla­gos­tera per fer un àpat de tra­dició romana, amb car­gols gros­sos. He tin­gut la sort de tro­bar-me la Mariàngela en múlti­ples ins­ti­tu­ci­ons: a la Revista de Girona de la Dipu­tació, al con­sell asses­sor de la Fun­dació Valvi, a la Fun­dació Ber­trana. Vaig cele­brar el seu ascens quan la van fer con­se­llera de la Gene­ra­li­tat. He patit els seus entre­bancs quan va sofrir un ictus, feliçment superat. Li he seguit la tra­jectòria fami­liar, la il·lusió de sal­var, a Romanyà, una de les cases de la Rodo­reda. Avui m’he emo­ci­o­nat, amb ella, després de l’home­natge, quan s’ha foto­gra­fiat amb una meva neboda, que també ha tin­gut d’alumna i que acaba de ser mare i ha dei­xat el nadó una estona per estar amb ella. Llarga vida, pro­fes­sora!



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el darrer article gratuït dels 5 d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia