Butxa

Butxa, afo­res de Kíiv. Els tes­ti­mo­nis asse­gu­ren que han vist cos­sos atro­pe­llats per tancs, sol­dats matant a trets vells lli­gats de mans, franc­ti­ra­dors dis­pa­rant con­tra gent que inten­tava esca­par o vio­la­ci­ons. Però hi ha qui intenta convèncer el món que els cadàvers no són de veri­tat. Alguns a Twit­ter citen grups de Tele­gram que tenen com a font més fia­ble un vídeo de la tele­visió russa. La Rússia que diu, a través del Krem­lin, que hi ha morts que aixe­quen el braç i cadàvers que no mos­tren sig­nes de des­com­po­sició. Que són actors. Com qui nega l’Holo­caust. I és aquí quan fotògrafs com ara Santi Pala­cios donen sen­tit al peri­o­disme. Ha escrit: “No hi ha motius per dub­tar del que t’expli­quen veïns que aca­ben de viure l’experiència més traumàtica de la seva vida, que conei­xen les per­so­nes que han mort. I que et par­len de cadàvers que són davant de casa seva. Les cares de xoc no men­tei­xen.” Més de 80 anys després de la Guerra Civil espa­nyola, inici del foto­pe­ri­o­disme modern, en un món en què hi ha una hiperin­flació d’imat­ges banals, els fotògrafs de guerra són encara impres­cin­di­bles per docu­men­tar i denun­ciar atro­ci­tats. Arri­bats a aquest punt, la pre­gunta que ens hem de fer és si els euro­peus –i els ale­manys en par­ti­cu­lar– estem dis­po­sats a dei­xar de finançar els crims de Putin, dei­xant de com­prar gas i petroli, assu­mint una crisi energètica i econòmica. I la res­posta, per dig­ni­tat humana, hau­ria de ser que sí. I si el món acaba sent més digne enmig de la mal­dat és gràcies a gent com Pala­cios, Mikel Ayes­ta­ran, Gior­gios Mou­ta­fis, Ronaldo Sche­midt, Ser­guei Supinsky, Simon Ostrovsky, Heidi Levine, Oli­ver Car­roll, Luc Mat­hieu, Stéphane Sio­han, Fre­de­rik Pleit­gen, Zoh­ran Ben­semra o Alberto Rojas. I a dia­ris com The New York Times, que demos­tren amb les imat­ges per satèl·lit, i con­tra els nega­ci­o­nis­tes de torn, que els cadàvers de Butxa feia set­ma­nes que esta­ven aban­do­nats al car­rer. Tenia raó Kapus­cinski.