Resistència cinèfila

Fa poc vaig mantenir una conversa on-line amb membres de la Federació Catalana de Cineclubs, en els quals es manté viva l’experiència de formar part d’una comunitat de persones que es reuneixen per celebrar el cinema veient pel·lícules juntes. Persones sense complexos per considerar-se cinèfiles d’una manera senzilla, sense transcendència: estimen el cinema pel plaer, l’emoció i els coneixements donats. Em va resultar estimulant “reunir-me” amb persones cinèfiles perquè, encara que tingui amistats amb les quals segueixo parlant de pel·lícules, soc conscient que el cinema va ocupant un lloc residual dins del món audiovisual, que cada cop forma menys l’imaginari col·lectiu i així va perdent-se la transmissió de la seva memòria, que ha deixat de tenir importància com una forma de cultura. No sé fins a quin punt n’és causa o conseqüència, però és significatiu que pràcticament hagin desaparegut els programes televisius en català sobre cinema. TV3 ara pot fer cas d’Alcarràs, cosa que em sembla fantàstica, però ha deixat de tenir aquella mena de programes (gràcies, Jaume Figueras) que informaven sobre l’actualitat cinematogràfica amb coneixement i gràcia per entretenir. De fet, he de confessar que he aprofitat la “xerrada cinecublista” per saldar un deute: expressar la meva indignació pel tancament a Betevé de La cartellera (i Àrtic i La família Barris) i la meva solidaritat amb les companyes (Marta Armengou al capdavant) que feien amb tanta qualitat aquest informatiu cinematogràfic. S’ha de dir que només resta un programa televisiu sobre cinema a Catalunya: no és a cap cadena pública, sinó en una de privada, TVGi, que segueix produint Torna-la a tocar, Sam, conduït per Pitu Anaya.