No conec ningú

Encara pla­nen sobre l’ambi­ent les dar­re­res dades fetes públi­ques pel Cen­tre d’Estu­dis d’Opinió que indi­quen que la inde­pendència de Cata­lu­nya perd suports i se situa en els nivells de fa una dècada. Sense res­tar valor a l’obser­vació, em per­me­tran que em qüesti­oni si el que perd múscul és l’inde­pen­den­tisme o qui comença a entrar en la zona de perill són els par­tits inde­pen­den­tis­tes. Perquè, mal­grat que s’hi assem­bli, no és exac­ta­ment el mateix. Pel que es refe­reix a mi, no conec ningú, per mol­tes vol­tes que faci a l’assumpte, que en el dar­rer any hagi dei­xat de ser inde­pen­den­tista. No he sen­tit cap per­sona dir que abans somi­ava un nou país des­lli­gat de l’Estat Espa­nyol però que ara, després d’assis­tir a un curs de medi­tació política, ha arri­bat a la con­clusió que és millor dei­xar les coses com estan. No conec ningú que regali ser­mons sobre les vir­tuts d’una Espa­nya fede­ral men­tre que fa qua­tre dies one­java l’este­lada cada cop que l’ocasió li ho per­me­tia. Ni tan sols sé de ningú que abans es decla­rava inde­pen­den­tista i que ara sigui un sac de dub­tes. En canvi, no m’acabo la llista si començo a reco­pi­lar noms de per­so­nes que en els dar­rers temps han par­tit peres amb les for­ma­ci­ons polítiques que for­men l’espai inde­pen­den­tista. Amb tots i cadas­cun d’aques­tes. No en volen saber res. Gent que té claríssim que d’ara en enda­vant només te’ls tro­baràs davant una urna si es vota un pro­jecte popu­lar al seu barri. Cadascú amb els seus motius: esgo­ta­ment davant una classe política que no perd un sol pri­vi­legi men­tre la soci­e­tat es va empo­brint, des­con­nexió davant pro­me­ses dis­fres­sa­des de com­promís però bui­des de con­tin­gut i òrfe­nes d’exe­cució, decepció davant el ring ridícul en què molts han con­ver­tit la política i davant la inca­pa­ci­tat de molts líders d’assu­mir errors... N’hi ha per reme­nar i triar. Ara bé, de la mateixa forma que no conec ningú que hagi aban­do­nat l’inde­pen­den­tisme, tam­poc no em ve al cap una sola per­sona que dar­re­ra­ment l’hagi abraçat. Sort que venen dies de penitència.