Religió avui

Fa pocs dies va morir el bisbe de Girona, Fran­cesc Pardo, i aquest fet luctuós ha posat a la pales­tra com les noves gene­ra­ci­ons de peri­o­dis­tes aca­ben veient la religió. Per a alguns, la mort de Pardo va ser vista pràcti­ca­ment més com un apunt que com una notícia impor­tant. I això em va sob­tar. Mal­grat no ser una per­sona d’església, el temps dedi­cat al peri­o­disme m’ha fet con­ce­bre amb clare­dat que el bisbe de Girona és una de les per­so­na­li­tats que tenen la ciu­tat i la demar­cació, com ho són el pre­si­dent de la Dipu­tació, l’alcal­dessa de Girona, la dele­gada del govern de la Gene­ra­li­tat o el rec­tor de la UdG. Però mirant cap a les gene­ra­ci­ons que pugen, o per alguna decisió presa, pale­sa­ven que per a ells la mort de la màxima auto­ri­tat eclesiàstica de casa nos­tra era un fet pot­ser noti­ci­a­ble, però sense gran reper­cussió. Aquest rota­tiu va fer diver­ses pàgines d’anàlisi i opinió sobre la figura del bisbe Pardo i així ho van fer altres capçale­res, i no crec que dub­tes­sin de la decisió quan es va saber a pri­mera hora del matí. Tele­visió de Girona no va dub­tar a fer en directe el fune­ral, per man­te­nir la seva volun­tat de ser pre­sent en tot allò que ens és pos­si­ble i docu­men­tar un fet com aquest, en espe­cial, perquè deixa en seu vacant el Bis­bat fins al nou nome­na­ment que ha d’arri­bar des del Vaticà en les pro­pe­res set­ma­nes. Un debat periodístic que també és tras­pas­sa­ble a nivell ciu­tadà.

Aquest diu­menge 400 per­so­nes van anar a la tra­di­ci­o­nal bene­dicció de pal­mes i pal­mons a la plaça dels Apòstols, a tocar de la seu giro­nina. Molts con­vençuts i cre­ients i molts també per com­plir amb una tra­dició de Set­mana Santa i poc més. El mateix bisbe Pardo va mos­trar-se sem­pre dis­po­sat a ser pre­sent allà on hi havia mul­ti­tud de per­so­nes, fins i tot sabent que molts ho seguien per tra­dició o per turisme, com passa amb la pro­cessó de Diven­dres Sant. Unes rea­li­tats dife­rents segons cada per­sona o cada família, i, segons el meu parer, totes accep­ta­bles. Tot i això, crec que tots ple­gats hem de ser cons­ci­ents que cada vegada més ens tro­bem en una soci­e­tat agnòstica o atea, però almenys encara seguim en una cul­tura d’arrel cris­ti­ana; les fes­tes de diven­dres i dilluns que ve ho són, com ho són el Nadal o la diada de Reis. Pot­ser en alguna gene­ració més aquest debat serà més viu o ja s’haurà per­dut.