Ho notarem

Vaig tenir un dubte a l’hora d’escriure aquest article i era si és ètic parlar de les nostres penúries econòmiques actuals i futures, tenint aquesta guerra tan terrible i devastadora que genera tant de sofriment humà i que la podem seguir en directe; i és que per poca sensibilitat que es tingui, els sentiments no es poden distreure d’aquesta contesa diària en què cada dia creix més la brutalitat de la condició inhumana. Però com que la vida és molt polièdrica, i sovint interconnectada, entenc que no és bo focalitzar-nos només en un drama, per greu que sigui, sobretot quan l’ona expansiva de la guerra també ens afecta.

Qualsevol observador haurà notat que la guerra serveix per justificar tots els desgavells econòmics que patim, i la pregunta a fer-nos seria: realment és la culpable? No del tot. Sí que pot passar-nos que si la guerra dura molt els efectes econòmics negatius seran cada vegada més importants, però si avui tenim una inflació de 9,8 % no la podem atribuir només a Putin, perquè ja teníem una mar de fons que ens abocava a una inflació alta. Tants anys de tipus d’interès negatius i tant de diner injectat en el sistema, era inevitable no arribar a una inflació alta. Però així com les tempestes perfectes són sempre un conjunt de fenòmens meteorològics coincidents en el temps, aquesta vegada la guerra ha estat un nou fenomen que l’agreujarà.

El primer que hem de tenir clar és que per combatre la inflació, ja sigui pel dret o pel revés, només hi ha una sortida possible: empobrir-nos. De fet, ja som un 9,8% més pobres, encara que la sensació social pot tardar una mica més a notar-ho. Però ho notarem. De moment, només són certs sectors els que ho han notat, i ja hem vist la conflictivitat social que generen, i això és només un preludi del que ens pot passar.

Un dels nostres problemes és que malgrat els anys que fa que formem part de la UE i els milers de milions que hem rebut a fons perdut, hem tingut una escassa convergència amb les economies dels líder econòmics dels vint-i-set. No hem estat capaços d’enfocar les polítiques econòmiques amb visió de productivitat, com ho han fet altres nacions que estaven molt per sota de nosaltres i ara són capdavanteres. La tradició econòmica espanyola de l’amiguisme i la cleptomania ha estat un pes feixuc que encara ens impedeix prendre les decisions enfocades en la rendibilitat econòmica i no la política. I probablement això explicaria una part del fet que tinguem una productivitat molt baixa, que segons el BBVA és un 44% per sota de la dels EUA. I si repassen els nostres dèficits, tres dels importants són atribuïbles a les nostres polítiques o a la nostra idiosincràsia, que només podríem revertir amb un gran esforç conjunt entre la política i la societat.

Tenim una mitjana d’empreses molt petites que dificulta la formació dels seus treballadors. En conjunt, tenen una baixa tecnologia i poca especialització en el treball. I amb aquesta estructura empresarial i amb un nivell d’inflació del 10%, qualsevol increment de salaris que no vagi acompanyada amb un increment de productivitat crearà desocupació i tornarem a entrar en una dinàmica diabòlica.

I com que les desgracies no venen mai soles, ben aviat, com ja hem dit alguna vegada, coincidirà amb el canvi de tendència d’increment del tipus d’interès del BCE, i la retirada i l’enduriment de l’oferta de diner, i les pressions per reduir el dèficit. Només cal veure el que passa als EUA amb la Reserva Federal, que ens marca el camí. El bo a deu anys americà ja ha arribat al 2,71%, un nivell que no s’assolia des del 2019.

I molt atents també al que passa amb la nostra pagesia, perquè que es pot reproduir un fenomen prou estudiat en economia i que els danesos van experimentar amb la criança del porc. Quan llegim que els pagesos productors de llet, per exemple, han de vendre les seves vaques per aturar les pèrdues produïdes per l’increment dels costos de mantenir-les i pel baix preu de la llet, necessàriament això portarà escassetat de producció autòctona i, a la llarga, preus més cars.