Simpatia sobrevalorada

Cada cert temps determinats estudis ens sorprenen, o no, amb grans titulars sobre com n’arribem a ser, d’antipàtics, els catalans, i les catalanes, pels nostres veïns espanyols. La cantarella de sempre basada en tòpics suats, converses de cafè i campanyes mediàtiques atiades en aquests darrers anys pel monstre de l’independentisme. En aquesta ocasió sembla que només els bascos ens posen un aprovat, mentre que a Madrid i Extremadura, mira quina casualitat, ens puntuen pitjor. Entenc que la informació pot suscitar certa curiositat, sobretot entre aquella gent que combrega amb la unitat de la pàtria i considera que totes les comunitats autònomes haurien d’abraçar-se permanentment com a bones germanes que són. A la resta de la ciutadania, que veiem molt lluny aquesta fraternitat imposada després de l’1-O del 2017, caure més simpàtics o menys no ens hauria d’amoïnar. Més aviat tot al contrari.

Històricament Catalunya no ha estat mai en el rànquing territorial de la cordialitat, l’alegria, la gràcia i l’espontaneïtat. Més aviat sempre ens han qualificat en el bàndol de la gent seriosa, rigorosa, formal i estricta. Bons treballadors, això sí. I negociants! Persones poc donades als excessos i als enfrontaments i amb una capacitat de superació indiscutible. Doncs bé, alguns d’aquests qualificatius s’han reubicat en els darrers temps, d’altres han reculat uns quants llocs i d’altres han aparegut amb força per trencar els esquemes. Els catalans, i les catalanes, des que hem alçat la veu per reclamar un país propi, hem manllevat dels aragonesos la tossuderia per seguir fent camí malgrat els entrebancs, ens hem emmirallat en la força dels bascos per no defallir i en la desconfiança dels gallecs per evitar ser enganyats una altra vegada. No, segurament no som els veïns més simpàtics del món, però posats a demanar, acceptaria sense problemes portar la llufa perenne de l’antipatia a canvi d’obtenir el respecte com a nació. Tots hi sortiríem guanyant, amb el canvi.