Tenien molt per viure

La dar­rera ha estat fa pocs dies a Vila­nova del Camí, però aquest mateix any n’hi ha hagut una altra a Mar­to­rell i encara una altra més al dis­tricte de Sant Martí de Bar­ce­lona. Han estat assas­si­na­des (no sim­ple­ment “han mort”) per les seves pare­lles o expa­re­lles. Sense comp­tar el fet que, també a Bar­ce­lona, un fill va matar la seva mare aquest mateix mes. No en sabem ni els noms, però a cap li tocava morir i menys per culpa d’algú que se suposa que les havia d’esti­mar o almenys res­pec­tar. Ja deia el savi que, quan algú mata una per­sona, no sols li pren la vida, sinó tot el que havia de viure des d’ales­ho­res. I també roba aquesta per­sona a tots els que l’esti­men i a la soci­e­tat mateixa. Que el dego­teig no s’aturi no vol dir que l’hàgim de nor­ma­lit­zar. Cap d’elles és “una més”. És cert que les admi­nis­tra­ci­ons han habi­li­tat ser­veis com ara telèfons per dema­nar ajuda o infor­mació i que hi ha enti­tats que hi tre­ba­llen, però aquesta pandèmia de violència mas­clista que mas­sa­cra o agre­deix dones i que no dis­tin­geix edat, pro­cedència o classe social, no sem­bla que tin­gui atu­ra­dor només amb acci­ons reac­ti­ves. La consciència de la igual­tat es con­rea tota la vida, començant per quan s’és ben jove. I, de nou, no es tracta d’aler­tar les noies que “vagin amb compte” o que “es pro­te­gei­xin”, sinó d’edu­car els nois, des­truint para­dig­mes i con­su­e­tuds massa arre­lats encara.