La normalitat que costa

Pri­mer dia, ofi­cial, sense mas­ca­re­tes als inte­ri­ors. Quan vaig cap al super­mer­cat m’ima­gino l’esce­nari de la gent amb la cara des­co­berta, som­ri­ent d’ore­lla a ore­lla i comen­tant amb els veí com de bé s’està sense el morrió a la boca. Vaja, com diuen que ha pas­sat a les esco­les, on els menuts han posat ros­tre als com­panys i a les com­pa­nyes que només reco­nei­xien per la veu després de tant de temps. Entro a la botiga amb opti­misme i em sobta no veure cap canvi res­pecte a ahir. Matei­xos car­tells infor­ma­tius amb el nino­tet amb la boca i el nas tapats i mateixa ampo­lla de gel hidrològic a la porta. Dubto si la meva cara des­co­berta pot ser motiu de discòrdia entre el per­so­nal, però ningú no em diu res.

Els cli­ents que em creuo, però, em miren de reüll. Un estos­sega, l’altre es posa bé la mas­ca­reta i un ter­cer a qui m’apropo perquè té les llau­nes de tonyina al cos­tat fa un bot i s’allu­nya un metre de distància. Tots tres són gent gran. Entenc que la meva joia de recu­pe­rar la nor­ma­li­tat per­duda no és com­par­tida i enlles­teixo la com­pra més ràpid del que acos­tumo. Pot­ser cal un marge més ample de temps, pot­ser tren­car els hàbits vin­cu­lats a la salut costa més a deter­mi­na­des edats o pot­ser, sen­zi­lla­ment, la por ha ocu­pat més espai del que li per­toca. Els humans som ani­mals de cos­tums i els can­vis ens espan­ten a tots, sobre­tot quan els ente­nem com un pas enrere per a la nos­tra segu­re­tat i, en el cas de les mas­ca­re­tes, quan ha estat l’última mesura anti­pandèmia a reti­rar-se. Per als ciu­ta­dans més vul­ne­ra­bles, com la gent gran, en què el virus ha fet estralls, el mis­satge que ara sí que poden tor­nar a anar amb la cara des­co­berta a tot arreu, o gai­rebé, és rebut, en el millor dels casos, amb escep­ti­cisme. Caldrà temps per tor­nar a recu­pe­rar la con­fiança en un sis­tema en què molts s’han sen­tit des­val­guts, els com­pro­mi­sos no s’han acom­plert i les parau­les no s’han mate­ri­a­lit­zat en fets. Men­tres­tant, por­taré la mas­ca­reta ben doble­gada a la bossa per si l’he de menes­ter. Només per si un cas.