La normalitat que costa

Primer dia, oficial, sense mascaretes als interiors. Quan vaig cap al supermercat m’imagino l’escenari de la gent amb la cara descoberta, somrient d’orella a orella i comentant amb els veí com de bé s’està sense el morrió a la boca. Vaja, com diuen que ha passat a les escoles, on els menuts han posat rostre als companys i a les companyes que només reconeixien per la veu després de tant de temps. Entro a la botiga amb optimisme i em sobta no veure cap canvi respecte a ahir. Mateixos cartells informatius amb el ninotet amb la boca i el nas tapats i mateixa ampolla de gel hidrològic a la porta. Dubto si la meva cara descoberta pot ser motiu de discòrdia entre el personal, però ningú no em diu res.

Els clients que em creuo, però, em miren de reüll. Un estossega, l’altre es posa bé la mascareta i un tercer a qui m’apropo perquè té les llaunes de tonyina al costat fa un bot i s’allunya un metre de distància. Tots tres són gent gran. Entenc que la meva joia de recuperar la normalitat perduda no és compartida i enllesteixo la compra més ràpid del que acostumo. Potser cal un marge més ample de temps, potser trencar els hàbits vinculats a la salut costa més a determinades edats o potser, senzillament, la por ha ocupat més espai del que li pertoca. Els humans som animals de costums i els canvis ens espanten a tots, sobretot quan els entenem com un pas enrere per a la nostra seguretat i, en el cas de les mascaretes, quan ha estat l’última mesura antipandèmia a retirar-se. Per als ciutadans més vulnerables, com la gent gran, en què el virus ha fet estralls, el missatge que ara sí que poden tornar a anar amb la cara descoberta a tot arreu, o gairebé, és rebut, en el millor dels casos, amb escepticisme. Caldrà temps per tornar a recuperar la confiança en un sistema en què molts s’han sentit desvalguts, els compromisos no s’han acomplert i les paraules no s’han materialitzat en fets. Mentrestant, portaré la mascareta ben doblegada a la bossa per si l’he de menester. Només per si un cas.