‘Come un giardin profondo’
Aquest abril en Ricard Ferrer ha fet, a la seva Blanes natal, una exposició
Vaig conèixer en Ricard Ferrer a Figueres, ja fa uns quants anys. La primera vegada que ens vam veure ell estava enfilat en una gran bastida, pintant un fresc al sostre del que podia haver sigut museu del rellotge a la capital alt empordanesa. Me’l va presentar l’enyorat amic Martí Amiel, propietari del pis, on tenia una gran col·lecció de rellotges de tota mena i tots els models.
En Ricard pintava un gran horòscop, amb imatges humanes, i a l’instant em cridà l’atenció tant pel que feia com per la manera com ho feia. Veient-lo allà dalt mig ajagut i de cara al sostre, la imatge era absolutament impensable, insòlita i com transcendint el temps, no em vaig poder estar de pensar en els pintors de frescos medievals, ell n’era un més.
Vaig seguir anant al possible futur museu del rellotge, on treballà uns mesos, i, és clar, ens vam fer amics. A partir del seu servei militar, en Ricard em deia que quedà enganxat a la màgia de l’Empordà i, per obra i gràcia del nostre comú amic Martí Amiel, hi pogué fer llargues estades i pintar frescos a Figueres, a Navata, a Vilaritg... Enamorat també d’Itàlia fins al moll dels ossos, amb en Ricard ràpidament vam mantenir llargues i impulsives converses en què ens empatollàvem (així ho deia ell) saltant d’un tema a un altre, de Fumaroli a Cimabue, de Simone Martini a Giotto... L’amistat es consolidà, encara dura i, quan no ens vèiem perquè era a Itàlia, m’escrivia, en italià, des de Monterchi, de Foligno, d’Arezzo... No em puc estar de dir que la descoberta del personatge i la seva obra per a mi va ser màgica, increïble, perquè el personatge no acabava mai la corda, l’entusiasme el sobrepassava en tot moment: quan pintava frescos a punta di penello, i quan parlava o escrivia.
Aquest abril en Ricard Ferrer ha fet, a la seva Blanes natal, una exposició de mostra retrospectiva en què exhibeix quaranta-sis obres de petit i gran format que repassen la seva llarga, i impressionant trajectòria. En les inacabables converses, un dia m’explicà que l’escriptor Gabriele d’Annunzio, davant la immensa obra de Piero della Francesca a la catedral d’Arezzo, va exclamar que se sentia com davant un jardí profund. Així és exactament com em sento contemplant els frescos de l’amic Ricard: comme inanzi a un giardin profondo.
