Un cavall volador

Pegasus és sols un nom que resumeix una manera de fer pròpia de tots els estats del món. La màquina de poder que és el conjunt de l’aparell estatal, a la manera dels organismes vius, pretén sobreviure al cost que sigui. De fet, Pegasus equival al que els antics van encunyar com a raó d’estat, i no ens ha de sorprendre que sigui capaç, en nom d’aquest fi últim, d’arrossegar i trepitjar qualsevol mena de patrimoni jurídic axiomàticament reconegut a la humanitat i sistemàticament contradit per objectius, programes i accions. És així perquè en algun moment, potser molt llunyà, es va substituir el bé comú per un utilitarista interès general, i era sols qüestió de temps que aquest quedés enrere i que les normes s’omplissin d’altre interès molt més de part, l’interès públic.

Ara aquest interès públic s’ha mostrat de manera descarnada, si és veritat tot el que diu un institut d’una universitat de Toronto i que reprodueix una revista que la majoria ha sentit anomenar per primer cop aquests dies. Ara s’ha fet públic, però no és aquest el primer cop, ni és aquesta aventura dels serveis secrets israelians venent software espia una realitat nova. Però anem a pams. Imaginem que és cert que mitjançant aquest Pegasus del nostre tema, que no és un cavall volador, però com a programa informàtic d’espionatge és capaç de sobrevolar la nostra realitat quotidiana a vista d’ocell, s’ha violentat la intimitat d’un plegat de gent. Els espiats sens dubte són molts més que les 65 persones de l’àmbit independentista de qui tant es parla, i no sols els que de manera immediata, per haver-se relacionat amb aquestes, han quedat també involucrats. Fa molt temps que sabem que ens escolten: moltes personalitats rellevants de la vida social es vanten d’evitar l’ús dels seus telèfons mòbils en certs contexts i es recomana posar un pegat en la càmera frontal dels nostres ordinadors. A què venen, doncs, els escarafalls recents? Sabem també que les escoltes van en tota mena de direccions, i que potser ja no hi ha ningú en l’entrellat polític i social, almenys des que coneixem Villarejo, que no hagi estat objecte d’aquesta mena d’intromissió.

Ben cert és que Pegasus té una capacitat omnímoda de colar-se en la vida privada de les persones, fins i tot rastrejant els webs que visitem, les fotos que guardem o si juguem en hores de feina. Però què era, si no, aquella “vida dels altres” de què parlava Isabel Coixet? Què eren, si no, el gerro de La Camarga o la captura de veu de Txiki Benegas parlant de Míster X com si fos Déu? Què són també els nostres consentiments, suposadament informats, quant al funcionament i el tractament de les nostres dades en el plegat d’aplicacions que ens fan la vida més fàcil? Que hem decidit vendre la nostra ànima al diable a canvi de la comoditat i la immediatesa no és un tema que ens hagi de venir de nou.

On rau, doncs, la novetat? La primera i fonamental és de caràcter teòric o filosòfic: l’abast de posar davant de la ciutadania, tot i no ser el primer cop, la repugnància del que significa la violació de la intimitat, que no és tot l’àmbit de la nostra privacitat, sinó aquella part de la vida privada de la qual no volem fer exposició. La gran diferència és el consentiment. Perquè si entren en el que no hem consentit a exposar, llevat que hi hagi garanties judicials en la intromissió, el nostre dret de defensa, la nostra legitimitat per no declarar contra nosaltres mateixos, decauen. I així decau la principal raó de ser d’una constitució democràtica: el joc equilibrat entre el poder i la ciutadania.

La segona és el context polític de l’independentisme, o d’una part d’aquest, i la seva relació amb un dels dos partits que poden emprar aquestes eines per aplicar la raó d’estat: el PP i, en aquest cas, el PSOE. S’ha palesat ara la distància abismal entre els interessos del PSOE com a partit governamental i els d’(alguns) partits perifèrics, la qual raó de ser és abandonar l’estat que els aixopluga. Taula de diàleg i espionatge són, paradoxalment, instruments de la raó d’estat. El primer no l’entén part de la ciutadania espanyola que està per la unió, part de la qual ben segur justificarà utilitzar un cavall volador per mantenir-la.