Un cavall volador

Pega­sus és sols un nom que resu­meix una manera de fer pròpia de tots els estats del món. La màquina de poder que és el con­junt de l’apa­rell esta­tal, a la manera dels orga­nis­mes vius, pretén sobre­viure al cost que sigui. De fet, Pega­sus equi­val al que els antics van encu­nyar com a raó d’estat, i no ens ha de sor­pren­dre que sigui capaç, en nom d’aquest fi últim, d’arros­se­gar i tre­pit­jar qual­se­vol mena de patri­moni jurídic axiomàtica­ment reco­ne­gut a la huma­ni­tat i sis­temàtica­ment con­tra­dit per objec­tius, pro­gra­mes i acci­ons. És així perquè en algun moment, pot­ser molt llunyà, es va subs­ti­tuir el bé comú per un uti­li­ta­rista interès gene­ral, i era sols qüestió de temps que aquest quedés enrere i que les nor­mes s’omplis­sin d’altre interès molt més de part, l’interès públic.

Ara aquest interès públic s’ha mos­trat de manera des­car­nada, si és veri­tat tot el que diu un ins­ti­tut d’una uni­ver­si­tat de Toronto i que repro­du­eix una revista que la majo­ria ha sen­tit ano­me­nar per pri­mer cop aquests dies. Ara s’ha fet públic, però no és aquest el pri­mer cop, ni és aquesta aven­tura dels ser­veis secrets isra­e­li­ans venent software espia una rea­li­tat nova. Però anem a pams. Ima­gi­nem que és cert que mit­jançant aquest Pega­sus del nos­tre tema, que no és un cavall vola­dor, però com a pro­grama informàtic d’espi­o­natge és capaç de sobre­vo­lar la nos­tra rea­li­tat quo­ti­di­ana a vista d’ocell, s’ha vio­len­tat la inti­mi­tat d’un ple­gat de gent. Els espi­ats sens dubte són molts més que les 65 per­so­nes de l’àmbit inde­pen­den­tista de qui tant es parla, i no sols els que de manera imme­di­ata, per haver-se rela­ci­o­nat amb aques­tes, han que­dat també invo­lu­crats. Fa molt temps que sabem que ens escol­ten: mol­tes per­so­na­li­tats relle­vants de la vida social es van­ten d’evi­tar l’ús dels seus telèfons mòbils en certs con­texts i es reco­mana posar un pegat en la càmera fron­tal dels nos­tres ordi­na­dors. A què venen, doncs, els esca­ra­falls recents? Sabem també que les escol­tes van en tota mena de direc­ci­ons, i que pot­ser ja no hi ha ningú en l’entre­llat polític i social, almenys des que conei­xem Villa­rejo, que no hagi estat objecte d’aquesta mena d’intro­missió.

Ben cert és que Pega­sus té una capa­ci­tat omnímoda de colar-se en la vida pri­vada de les per­so­nes, fins i tot ras­tre­jant els webs que visi­tem, les fotos que guar­dem o si juguem en hores de feina. Però què era, si no, aque­lla “vida dels altres” de què par­lava Isa­bel Coi­xet? Què eren, si no, el gerro de La Camarga o la cap­tura de veu de Txiki Bene­gas par­lant de Míster X com si fos Déu? Què són també els nos­tres con­sen­ti­ments, supo­sa­da­ment infor­mats, quant al fun­ci­o­na­ment i el trac­ta­ment de les nos­tres dades en el ple­gat d’apli­ca­ci­ons que ens fan la vida més fàcil? Que hem deci­dit ven­dre la nos­tra ànima al dia­ble a canvi de la como­di­tat i la imme­di­a­tesa no és un tema que ens hagi de venir de nou.

On rau, doncs, la nove­tat? La pri­mera i fona­men­tal és de caràcter teòric o filosòfic: l’abast de posar davant de la ciu­ta­da­nia, tot i no ser el pri­mer cop, la repugnància del que sig­ni­fica la vio­lació de la inti­mi­tat, que no és tot l’àmbit de la nos­tra pri­va­ci­tat, sinó aque­lla part de la vida pri­vada de la qual no volem fer expo­sició. La gran diferència és el con­sen­ti­ment. Perquè si entren en el que no hem con­sen­tit a expo­sar, lle­vat que hi hagi garan­ties judi­ci­als en la intro­missió, el nos­tre dret de defensa, la nos­tra legi­ti­mi­tat per no decla­rar con­tra nosal­tres matei­xos, deca­uen. I així decau la prin­ci­pal raó de ser d’una cons­ti­tució democràtica: el joc equi­li­brat entre el poder i la ciu­ta­da­nia.

La segona és el con­text polític de l’inde­pen­den­tisme, o d’una part d’aquest, i la seva relació amb un dels dos par­tits que poden emprar aques­tes eines per apli­car la raó d’estat: el PP i, en aquest cas, el PSOE. S’ha pale­sat ara la distància abis­mal entre els interes­sos del PSOE com a par­tit gover­na­men­tal i els d’(alguns) par­tits perifèrics, la qual raó de ser és aban­do­nar l’estat que els aixo­pluga. Taula de diàleg i espi­o­natge són, para­do­xal­ment, ins­tru­ments de la raó d’estat. El pri­mer no l’entén part de la ciu­ta­da­nia espa­nyola que està per la unió, part de la qual ben segur jus­ti­fi­carà uti­lit­zar un cavall vola­dor per man­te­nir-la.