La destral

Ha estat la gran pro­ta­go­nista del cap de set­mana. Par­lem de la des­tral amb què l’alcalde de Cal­des de Mala­ve­lla, un gran des­co­ne­gut per a la majo­ria de mor­tals fins fa unes hores, s’encara a uns ocu­pes que havien deci­dit pas­sar la Set­mana Santa en una pro­pi­e­tat del bat­lle. L’escena és de fa uns quants dies, però ha estat ara que s’ha fet viral. Ràpida­ment, com ja és cos­tum en aquesta soci­e­tat, l’opinió pública s’ha pola­rit­zat i tot­hom sem­bla haver anat a ater­rar a un dels dos extrems. El país està divi­dit entre els que exi­gei­xen el cap de l’alcalde indo­ma­ble i aquells que l’han con­ver­tit en el nou heroi naci­o­nal. La reflexió, la sere­nor, l’anàlisi acu­rada, de nou, no tenen espai en aquest pla­neta. Ans al con­trari, cada cop estan més arra­co­nats, a la vista de qua­tre gats. Molts ens esquin­cem les ves­ti­du­res perquè l’extrema dreta creix sense atu­ra­dor, però quan aquests par­tits recor­ren a l’estratègia de la radi­ca­lit­zació tots hi caiem de qua­tre gra­pes. I quina és una de les pri­me­res con­seqüències? Doncs que cada dia som més intran­si­gents amb el que pensa dife­rent perquè la seva opinió, en la soci­e­tat dels extrems, és dia­me­tral­ment opo­sada a la nos­tra.

Tras­lla­dat tot ple­gat al cas de la des­tral, pot­ser con­vin­dria no divi­dir les parts impli­ca­des entre bons i dolents, i encara menys quan a la majo­ria ens fal­ten ele­ments per eme­tre un judici. L’ocu­pació de la pro­pi­e­tat pri­vada és un debat tan com­plex que hauríem d’evi­tar abor­dar-lo des del popu­lisme i la ignorància. Adme­tre que hi ha mol­tes per­so­nes vivint en con­di­ci­ons precàries, a les quals es nega al dret a l’habi­tatge i que per tant no tenen més remei que ins­tal·lar-se allà on veuen un espai buit, no és incom­pa­ti­ble amb afir­mar que en aquest país les lleis són més toves que un melin­dro sucat en llet i que això obre una via d’opor­tu­ni­tats per als més pen­ques. Si volem rebel·lar-nos con­tra el sis­tema, el més revo­lu­ci­o­nari que hi ha, ara per ara, és atu­rar-nos una esto­neta a pen­sar i, fins i tot, si aspi­rem a ser més radi­cals, mirar de con­ver­sar.