Mira quin femer!

Aquest Estat no té clavagueres. Vet aquí un dels errors que hem comès periodistes i analistes. Hem parlat fins a l’extenuació de les clavegueres de l’Estat, atorgant així a l’Estat espanyol la categoria d’estat modern. No hi ha estat modern que no tingui clavegueres, és cert. Ahir es va veure clar que l’Estat espanyol és un gran femer. Res més. Un gran femer a cel obert, com tots els femers, i un gran femer que no circula, com les clavagueres modernes, cap a la depuradora. Ni tan sols cap a l’emissari submarí, com les primeres clavegueres. L’Estat espanyol és un gran femer on aboquen la família reial, les restes del règim franquista enquistades a les institucions i els acomodats del règim del 78. La xarxa de clavegueram és un luxe asiàtic que no ha arribat. El recordeu, el femer? Nosaltres el teníem a l’hort i, com que no es llençava res que no fossin restes orgàniques, males herbes o retalls de poda, ben aviat era podrit i ho escampàvem a les feixes perquè es barregés bé amb la terra en fangar, i les cebes, les patates, els pèsols, les mongetes i les tomates creixessin més ufanosos. L’àvia Neus tenia una especial mania a femar bé les regues on cada any trasplantava les cabeces de dàlies i gladiols, que inundaven l’hort de color a l’estiu. El més galdós del femer era quan s’hi venia a rebolcar la truja del veí de casa, l’avi Llorenç. El femer de l’Estat no adoba ni dàlies ni gladiols i és una rebolcada constant de truges i porcs.