Peatge. Símbol nacional

No tinc cap dubte que tu ets, de totes les fites del paisatge, la més visitada. No he vist gaire turista fent-te fotos, però ja arribarà, quan els tour operators se n’adonin del teu simbolisme i la teva càrrega cultural. El mestre Joan Triadú va dir fa temps que la cultura catalana era una cultura de peatge. Ara seria hora d’entendre que la cosa és del tot literal. Deixem-nos estar de muntanyes regalades, de pins venerats o de formes gaudinianes. Res, ni torres de guaita ni masies cèlebres. Tu, peatge/toll/peaje, ets el més aborigen i alhora el més universal dels edificis nostrats.

De vegades et trobem perdut i solitari, en algun paratge bucòlic. Més sovint t’exhibeixes en àmplies barreres, talment una bateria de canons, anunciant l’ingrés en terres de parla catalana. Tu, estimat peatge, ets dels pocs que creus en els Països Catalans, perquè et trobem de Salses a Guardamar, i només quan passem els Monegres desapareixes de l’horitzó. Llavors t’enyorem de debò. Trobem a faltar el teu capçal romboïdal, la teva grogor mironiana amanida de punts verds o vermells... O els aplecs que animes al teu voltant. Riu-te’n del futbol, perquè no hi ha trobades multitudinàries comparables a les teves, en aquelles càlides tardes d’agost, on la pressa ha mort, on la conversa i l’expressió llatina tornen a recobrar les seves formes més expressives. Jo proposo que fem un triangle groc a la senyera i t’hi clavem, allà. T’ho mereixes, peatge.