No passa res

No passa res perquè es doni una matèria més en cas­tellà”, va dir dilluns el pri­mer secre­tari del PSC, Sal­va­dor Illa, a propòsit de la infausta ordre d’exe­cució de la sentència del TSJC que obliga a impar­tir el 25% de les hores lec­ti­ves en cas­tellà a les esco­les de Cata­lu­nya. “No passa res”, diu. No, no passa res ni amb aquesta intrusió dels tri­bu­nals a l’escola ni amb els atacs –per­se­ve­rants i impla­ca­bles, de dins del món judi­cial però també del social i, sobre­tot, del polític– con­tra la nos­tra llen­gua. Ni amb l’espi­o­natge del Cata­lan­gate a diver­sos polítics i líders d’enti­tats inde­pen­den­tis­tes, més enllà de fer ces­sar la direc­tora del CNI. Ni amb les penúries de l’audi­o­vi­sual i els con­tin­guts digi­tals (tant si par­lem de presència de la llen­gua com d’ajuts per fer-la pos­si­ble). Ni passa res si hem de veure una pel·lícula bri­llant com la d’Alcarràs amb subtítols en cas­tellà en els cine­mes cata­lans. Ni han pas­sat gaire coses després de tots aquests anys amb pre­sos polítics i exi­li­ats, ni amb cen­te­nars de pro­ces­sos judi­ci­als oberts vin­cu­lats a la militància inde­pen­den­tista dels afec­tats. Ni ha pas­sat res en cap supo­sada taula de diàleg amb el govern espa­nyol. Ni passa res men­tre dei­xem avançar l’extrema dreta. Ni passa res, mai en res, quan els de fora són els que han de deci­dir per nosal­tres. I men­tre no fem que passi alguna altra cosa, mai no pas­sarà res de bo. Perquè, i tant que passa, senyor Illa. Dar­rere del “no passa res” s’amun­te­guen massa coses. I davant d’aquesta paràlisi enquis­tada en el “no passa res” només queda l’opció de moure fitxa amb el dit ferm.