Català, idioma inútil

La suma dels tres episodis lingüístics que han estat notícia ens donen una radiografia precisa, no pas de la salut del català, sinó, ai las!, de la salut del país entès com a nació. Parlo de l’afer Cristina Peri Rossi, de l’exigència del català a les universitats i de la decisió vergonyant de la jutgessa, al judici contra els presumptes assassins de Josep Maria Isanta, en contra de declarar en català. Tot plegat, al bell mig de l’enèsima campanya de desprestigi contra Catalunya, acusada de neteja lingüística. Atacs, per cert, que s’alimenten de focs forans, però que tenen, a Catalunya, alguns dels piròmans més notables. Daniel Sirera, per exemple, fa mèrits insistents per tenir-la més grossa. La mentida, no cal dir-ho... És a dir, per motius diversos, el català torna a ser on sempre ha estat, al centre de la diana, tant de la intolerància secular espanyola, com de les temptacions lerrouxistes que, també secularment, habiten entre nosaltres.

Anem al primer afer, el de la poeta Cristina Peri Rossi. Els fets són els següents: una intel·lectual –de lletres!– que fa 33 anys que viu a Catalunya, considera normal no ser capaç de mantenir una conversa de ràdio en català, a la ràdio pública de Catalunya. I no només ho considera normal, sinó que en fa bandera. No cal dir que la mateixa persona troba normal que els catalanoparlants no puguem expressar-nos en català a cap dels mitjans públics estatals, que rigorosament paguem, i que rigorosament incompleixen els mínims de respecte a les llengües de l’Estat. Aquesta insigne poeta tampoc no troba anormal que la majoria de mitjans siguin en castellà, i no li conec un sol mot de preocupació per la feblesa del català a la mateixa Catalunya. La polèmica, doncs, no neix per una qüestió lingüística, perquè, aleshores, els que patim la discriminació per parlar català estaríem a cavall de la polèmica permanent. La polèmica sorgeix perquè el català és un idioma feble, desemparat de les lleis, malgirbat políticament i menysvalorat socialment. I aleshores, quan es fa un sol gest de protecció, ens cau al damunt la marabunta. Què fem, en un cas flagrant com aquest: abaixar-nos els pantalons, demanar perdó, no fos cas que perillés el càrrec, trucar a la senyora per oferir-li tota mena d’excuses (fóra bo que l’Oleguer Sarsanedas tingués la mateixa diligència a l’hora de trucar als col·laboradors catalanoparlants), i, evidentment, assegurar que torna a la ràdio, amb honor, glòria i corona de martiri. Per acabar de reblar el clau de l’estupidesa col·lectiva, es munta un manifest d’intel·lectuals –sempre delerosos de mostrar les notables dificultats del castellà– i el signa Carles Duarte, darrer secretari general de Presidència amb el govern Pujol!!! N’hi ha per llogar-hi cadires.

Però la setmana no acaba aquí. La Generalitat expressa la seva preocupació pel coneixement del català a les universitats, i planteja la necessitat que es faci algun tipus de control de nivell, cosa normal a qualsevol universitat seriosa. Sense anar més lluny, Andalusia acaba d’aprovar un examen de nivell de castellà, per tal d’entrar a la universitat. Parlem d’universitaris, parlem de coneixement superior, i parlem de domini lingüístic. Doncs no. Cuita corrents a demanar perdó, a dir que no farem cap examen, que només aconsellem –això nostre no és un país, és una ONG–, i que tothom té dret a parlar en l’idioma que vulgui. És a dir, els catalanoparlants, a fer-se fotre, també a les universitats catalanes. O és que algú dubta quin serà l’idioma menysvalorat? No cal dir que els arguments són els clàssics: no ens podem tancar, som un país obert..., tan obert que estem ben oberts de cames.

I per acabar la setmana, arriba la jutgessa del cas Isanta, i prohibeix l’ús del català a un testimoni, per no lesionar els drets dels acusats. En aquest cas, fa mal la sola idea d’haver-hi de reflexionar, d’immoral que resulta. En suma, ràdio, universitat i justícia, i en tots els casos el català ha perdut, en tots tres ha reculat i en tots tres ha demostrat que som un país de fireta, incapaç d’administrar dignament la pròpia identitat. Peri Rossi es deu fer un tip de riure: encara li augmentaran el sou.