Anem tard i no vol ploure

vorejat de bestiar mort de gana i de set, un pastor de la banya d’Àfrica explicava al periodista que no sabia com sortir-se’n davant la sequera absoluta. Fa un any i mig que no plou, una catàstrofe ambiental i, per tant, també humanitària. Paraules desesperades, colpidores i impotents enmig d’un paisatge àrid que aboca a morir de fam, cada 48 segons, una persona de Kenya, Etiòpia i Somàlia, segons Save the Children i Oxfam Intermón. Són un miler de morts diàries directament relacionades amb una crisi per la qual els ciutadans d’aquests països pobres tenen poca responsabilitat –i menys eines per afrontar-la– que no pas nosaltres.

En espera d’un cap de setmana d’onada de calor a Catalunya en ple maig, l’ONU recordava ahir que la catàstrofe ambiental s’acosta. En alguns llocs vindrà també acompanyada de retrocessos socials. Sobre el paper, la Unió Europea és la regió més compromesa en la mitigació dels efectes del canvi climàtic. La guerra energètica amb Rússia l’ha obligada a accelerar la implantació de renovables, que ara vol que siguin un 45% del consum el 2030. Benvinguda sigui la sobirania energètica, que alhora obliga a recompondre el mapa geopolític. L’aposta europea és inajornable però, alhora, poc realista respecte a les capacitats del sistema actual per portar-la a terme: des de la falta de milers d’instal·ladors de plaques solars fins a la d’energia suficient per a canviar tot el pàrquing de cotxes. I és poc ambiciosa: no n’hi ha prou de substituir unes fonts d’energia per unes altres si el model de consum es manté com fins ara.