Les joies de can Geli

Sovint ens referim a un llibre delicat, escrit amb estil i criteri, normalment ocult enmig de les grans novetats, com una joia. Ho diem, entre d’altres coses, perquè ens enlluerna amb una llum pròpia, enmig de tanta gasòfia, i perquè està encastat com una perla en un fermall. És a dir, una peça d’orfebreria. Una joia. Ara, a Girona, vivim una situació peculiar. La més que centenària llibreria Geli, del carrer Argenteria número 18, deixarà de ser-ho i passarà a ser un local de la veïna joieria Quera, també centenària. Dubto que, de les joies que hi venen, en diem que semblen un llibre, perquè és una comparació que a l’inrevés no funciona. Ens emmirallem en la precisió del joier perquè sempre ens han fascinat aquestes creacions inútils, ornamentals, però alhora tan decisives per entendre com els homes i les dones han fet front, al llarg dels segles, a la decrepitud i la foscor. Continuo sense entendre com, en temps de crisis, un negoci de joieria floreix i, en canvi, una llibreria es marceix. Deu ser que llegir encara és més inútil que dur un penjoll o unes arracades. Però bé, coses de la sociologia ambiental. El cert és que la Geli, que és un monument, cent quaranta-tres anys després tanca les portes. Potser reviurà en un altre lloc (esperem-ho), però per als que hi tenim records des de la infantesa ja no serà el mateix. Hem viscut impregnats d’aquell perfum persistent del paper, de la immensitat d’aquells mobles, de l’apilonament de volums, de la immensa capacitat de Pere Rodeja Ponsatí a l’hora de retenir un títol, de saber on s’amagava, de trobar-te’l en pocs minuts en el maremàgnum d’un espai que tant es convertia en una secció delegada del Bisbat com en un fòrum de lliurepensadors. Hi hem trobat tantes joies, hi hem abocat tanta memòria íntima, a can Geli, que costarà passar per davant de la font dels peixos sense copsar de nou, diluïda, potser, la persistència d’aquell esclat joiós.