Ella il·lumina el comiat

Assisteixo al funeral d’un home mort d’accident. Les circumstàncies tràgiques del traspàs contribueixin a crear un clima de desolació i tristesa. La cerimònia és senzilla. La introducció és l’habitual en aquest casos, una treballadora de la funerària que exerceix com a mestra de cerimònies, de manera funcional i asèptica. De cop, però, s’imposa una banda sonora que no sé identificar del tot i que m’evoca ritmes llatins, un reclam a favor de la vida i de la joia. No dilueixen la tristesa, però proposen un demà fonamentat en les vivències passades, en les estones d’alegria passatgeres. Els fills intervenen amb emoció. A penes poden parlar, però articulen un discurs entretallat en el qual evoquen el pare i també demanen als assistents que s’estimin, que aprofitin els moments que comparteixen amb els que tenen més a prop. La sala del tanatori és plena. Vessa. Tot d’amics i amigues –del barri, de les vacances, de la feina, dels fills– fan costat a la família. I aleshores apareix la vídua. Amb un coratge exquisit i alhora corprenedor, sense llegir, mirant a la gent, fa un repàs succint de les etapes dures que van haver de superar plegats, entrebancs i sotracs de tota mena. “Ens en vam sortir”, diu. I ara, abocats a uns dies tràgics, també se’n sortiran. Ho proclama des de la senzillesa i la bondat. Serena. I afegeix que van ser feliços perquè van tenir poques expectatives, les justes, les d’una família treballadora que tira endavant a pesar de les maltempsades. Amb una altra veu, amb una altra entonació, amb un altre tarannà, aquesta afirmació podria ser percebuda com una mena de renúncia: no tinguis gaire il·lusions, perquè són font d’infelicitats. No és el cas. Potser sense saber-ho, reescriu un pensament epicuri: “Té tot el que vol qui és capaç de voler solament allò que basta.” La figura d’aquesta dona s’eleva sobre la pena i proclama una màxima honesta que il·lumina el comiat. Estén la lliçó com una onada en una mar de llàgrimes.