Un acord per a què?

Els tòpics estan molt bé per fer piu­la­des, però rara vegada supor­ten exàmens més exi­gents com el d’enfron­tar-se a una rea­li­tat tan­gi­ble. Per dir-ho més fàcil, podem pro­cla­mar tants cops com cal­gui la volun­tat de “fer pos­si­ble l’impos­si­ble” però, quan toca posar-s’hi i tras­lla­dar la con­signa a un repte con­cret, gene­ral­ment l’impos­si­ble acaba mos­trant-se així, com un mur impe­ne­tra­ble. Hi ha comp­ta­des oca­si­ons, però, en què es pot arri­bar a fabu­lar amb el fet que s’aca­ba­ran asso­lint fites tan impen­sa­bles d’entrada com que els par­tits cata­lans sege­llin un acord que tan­qui d’una manera més o menys digna aquest serial de la reforma de la llei de política lingüística. Apli­cant l’eslògan, par­lem d’asso­lir una “qua­dra­tura del cer­cle”, perquè, en essència, i per resu­mir-ho tal com raja, estem dient d’apro­var un pacte sobre la llen­gua de mirada ampla que deixi de banda la pola­rit­zació que ha carac­te­rit­zat la política d’aquí almenys els últims cinc anys. I, per bai­xar-ho al ter­reny mate­rial, això vol dir tro­bar un punt de síntesi entre aquells que defen­sen que el català ha de ser la llen­gua vehi­cu­lar de l’escola –les for­ma­ci­ons inde­pen­den­tis­tes– i els altres –el PSC–, que, amb tota la legi­ti­mi­tat, pro­pug­nen que el cas­tellà també hi ha de tenir un paper reco­ne­gut en con­sonància amb la rea­li­tat d’un país que s’inter­preta com a bilingüe. Fàcil, allò que es diu fàcil, no sem­bla d’asso­lir, però no és menys cert que ahir s’estava més a prop de l’encai­xada que diven­dres. Altra cosa és que tot aquest esforç ingent acabi ser­vint per al que es diu, que és pro­te­gir la immersió. Perquè el mal ano­me­nat cons­ti­tu­ci­o­na­lisme ja ha olo­rat sang i ha tro­bat en els tri­bu­nals el seu ariet per eli­mi­nar un model lingüístic que sem­pre han per­ce­but com una gran amenaça iden­titària. I avui és el 25%, però que ningú s’estra­nyi quan, demà, ja dema­nin un 50%. I ja tro­ba­ran un jutge, al TSJC o on cal­gui, que els fir­marà la recepta. I, davant aquesta tes­si­tura, el que pugui dir una volun­tat feta llei serà, a la pràctica, com paper mullat.