De la innocència a la malfiança

De la innocència a la malfiança. Ni la guerra de Putin ha resultat ser la conquesta ràpida que ell s’esperava ni tampoc els aliats de Zelenski han aconseguit expulsar l’invasor en aquelles tres setmanes decisives que auguraven al principi i per més material bèl·lic que hi enviïn. I doncs què? Ara diu Macron que s’ha d’assolir la pau sense humiliar Moscou, que s’ha de negociar sense esperit de venjança i que després, un cop culminada tan necessària fita, tots plegats pensarem nous equilibris de seguretat en territori europeu. I la innocent que soc es pregunta: aquest plantejament no es podia fer abans de tant patiment, mort i destrucció? Per què no em trec de sobre l’enutjosa sensació que –sense exculpar el president rus– darrere la confrontació hi ha interessos interposats que s’escapen dels titulars? Biden somriu cada vegada que anuncia la tramesa de nous paquets d’assistència militar –respectem-li l’eufemisme–, d’altres ho comuniquen amb un aire circumspecte, lleugerament afectat, i hi ha qui s’empara en l’èpica d’una tercera guerra mundial... Temps de canons, no de mantega –ni de gra i l’espectre de la gana delma els més empobrits, matança invisible–, temps de lucre per als fabricants d’armament, no cal ni dir-ho, temps de negoci per a les companyies que aixecaran nous habitatges, hospitals, escoles, poliesportius... I la malfiada que soc imagina que els EUA i la Xina es disputen l’hegemonia mundial i que en aquesta batalla Europa i fins i tot Rússia fan de peons no necessàriament innocents. Que el fòrum de Davos marqui el rumb i mogui butxaques!