La llengua compartida

Cap sentència ni cap legislació podran esborrar del mapa la llengua catalana, per si sola. En la memòria col·lectiva, els atacs són seculars: des del decret de Nova Planta fins a la dictadura franquista, la llei Wert, Vidal-Quadras, el naixement de Ciutadans i, ahir mateix de nou, les reaccions de la premsa madrilenya i el PP de sempre. Així i de la mateixa manera, no hi ha blindatge possible davant la voluntat de poderosos sectors de l’Estat espanyol de continuar usant-la irresponsablement com a eina tàctica per sembrar el conflicte entre catalans, amb l’objectiu de minar la identitat nacional. Una identitat que, es parli o no català, inclou aquesta llengua com a patrimoni col·lectiu i particular.

Després de mil anys de llengua compartida i defensada, caldrà continuar batallant mentre no existeixi un estat que la defensi igual com ho fa amb el castellà o fins que Catalunya sigui independent. Amb les eines de l’autonomia, tota protecció depèn de la suma de voluntats per enfortir-la. L’acord d’ERC, PSC, Junts i comuns és en la seva transversalitat una de les millors garanties per al seu futur. Actualitza la immersió, recull la realitat de la llengua en els diferents territoris i la manté com a prioritària. El futur de la llengua depèn de la legislació, però sobretot del creixement social en el seu ús. Com més i més diversos en siguin els parlants, millor. Catalunya és un país ric per la seva diversitat. Un poble que amb aquest acord fonamental torna a evidenciar la unitat per defensar el català. Fora sols en queda el verinós i vell tacticisme.