Memorial Arraona

Havia de ser un acte emmar­cat dins la fira de pro­moció i conei­xe­ment de la cul­tura japo­nesa, el Sakura Mat­suri de Saba­dell. I la paraula haiku va aparèixer com un refe­rent essen­cial de la mateixa manera que sushi, manga i sake. Ens agrada Japó, però ens calen intèrprets, ponts, per­so­nes que l’hagin estu­diat i que ens hi apro­xi­min sense pas­sar-ho tot per un sedàs tan prim que l’esmi­coli el món en partícules d’entre­te­ni­ment banal. No es podia fallar, i per això es va acu­dir tant a Joa­quim Sala-Sana­huja com a Sam Abrams perquè ens expli­ques­sin for­mes literàries tan suc­cin­tes i mis­te­ri­o­ses que no sabem si pro­nun­ciar a l’anglesa o a la cata­lana. No podíem tenir millors inter­lo­cu­tors.

L’escrip­tor, tra­duc­tor i pro­fes­sor uni­ver­si­tari Sala-Sana­huja, però, va dema­nar il·lus­trar les seves expli­ca­ci­ons amb la música d’un altre saba­de­llenc il·lus­tre, el gran com­po­si­tor i músic Benet Casa­blan­cas, que havia creat al llarg de la seva tra­jectòria dife­rents haikus. Benet Casa­blan­cas, però, ens va rega­lar molt més: l’estrena mun­dial del Memo­rial Arra­ona, amb haikus de comiat per als saba­de­llencs Josep-Ramon Bach, Josep Maria Benaul, Alfons Bor­rell i Pere Casas.

Josep-Ramon Bach, poeta, nar­ra­dor i dra­ma­turg. Ha gua­nyat, entre d’altres, un dels pre­mis Octu­bre i el premi Vicent Andrés Estallés de poe­sia. Josep Maria Benaul és un dels his­to­ri­a­dors més des­ta­cats del món de la història tèxtil, el tret històric més dis­tin­tiu de la nos­tra ciu­tat. Com a pin­tor, Alfons Bor­rell és con­si­de­rat un dels pin­tors abs­trac­tes cata­lans més impor­tants del ter­ri­tori. I Pere Casas va ser un gran com­po­si­tor de música con­tem­porània, guar­do­nat amb dife­rents pre­mis naci­o­nals de com­po­sició.

Per­so­nes esti­ma­des, ple­nes de talent, que han rebut, reben i rebran dife­rents actes com­me­mo­ra­tius a través dels anys. No volem obli­dar-los com saben molt bé els cre­a­dors dEl somi­a­dor imper­fecte. Una pas­se­jada pel món de Josep-Ramon Bach.

L’haiku pot ser inter­pre­tat com un ins­tant d’epi­fa­nia, un inter­val breu que també, per què no?, pot dei­xar rere seu l’hàlit d’una com­prensió sob­tada.

La bre­ve­tat de la vida, pen­sant en l’absència de qua­tre grans noms de la cul­tura saba­de­llenca, era ine­vi­ta­ble però la reve­lació de sen­tit, també. No és això també la cul­tura? Com­pro­var com la lite­ra­tura ens explica com vivim i dia­lo­guem amb la mort, com recu­pe­rem un viure modest, humil i seré, con­subs­tan­cial a la pre­ca­ri­e­tat humana. No és això la cul­tura? Sen­tir-nos a prop i ger­mans, en la pèrdua, en la neces­si­tat de sig­ni­fi­cat, en el cla­mor que s’alça, sem­pre impa­ra­ble, de la bellesa de forma i fons de les peces exe­cu­ta­des per Yukiko Akagi? No és la cul­tura un dels camins més clars per arri­bar al reen­con­tre del nos­tre millor destí de ser per­so­nes?

Grans noms del món de la cul­tura que van tenir una vida plena de curi­o­si­tat, de recerca de sen­tit, de gene­ro­si­tat per donar-nos tan­tes i bones parau­les, ver­sos, estu­dis i melo­dies.

Com en un relleu insa­ci­a­ble, i impa­ra­ble, nosal­tres estàvem allà per dir-los que ens veiem en cor per reco­llir tot el que havien fet, per rebre-ho i esti­mar-ho, per recor­dar-ho i com­plir el mana­ment de Hanna Arendt que és la capa­ci­tat de loca­lit­zar els tre­sors, poder des­ta­car-los, saber cus­to­diar-los per lliu­rar-los a les gene­ra­ci­ons futu­res.

Que sabem que en temps d’obs­cu­ri­tat podem anar a relle­gir Zweig i el seu món d’ahir i tor­nar a subrat­llar allò: “És d’estra­nyar, doncs, que aquell segle es delectés amb les seves pròpies con­ques­tes i con­si­derés cada dècada aca­bada com un mer esglaó cap a una altra millor? Es creia tan poc en recai­gu­des a la barbàrie per exem­ple, guer­res entre els pobles d’Europa com en brui­xes i fan­tas­mes.”

Res a veure amb el vide­o­clip de la cançó gua­nya­dora d’Euro­visió, Ste­fa­nia. En parau­les de la peri­o­dista i crítica de tele­visió Mònica Pla­nas: “Ucraïna ha fet allò tan gro­tesc de bus­car la bellesa i la poètica en l’hor­ror, a fer romàntica la des­trucció i la desgràcia per ven­dre un relat èpic de resistència i superació.”

Si una gene­ració que hem abo­cat al Tik­Tok no sap tro­bar-hi les diferències, ales­ho­res el pro­blema no només és seu, nosal­tres també som – i molt – res­pon­sa­bles – de la seva pèrdua. Memo­ri­als com l’Arra­ona per­dran part del seu sen­tit, perquè fan molt més que recor­dar la per­sona, hon­ren el seu lle­gat cul­tu­ral, aquell que ens inter­preta, ens explica i ens ense­nya a mirar.