El PP davant dels seus dimonis

Ayuso ja té el control del PP a Madrid i Feijóo pot desembarcar a la direcció estatal sense la fumarola de la crisi per la desbancada de Casado: aquest és el resum oficial d’un congrés que només ha servit per tancar en fals les ferides. La prova evident que tot plegat ha estat fruit de la improvisació forçada per les pressions de la presidenta de l’assemblea madrilenya és que el nou president estatal aterra des de Galícia convertit en una mena de cap de l’oposició virtual que, sense escó al Congrés, buscarà la visibilitat alternativa que almenys li doni el Senat. Els equilibris exhibits per Feijóo a l’hora de renovar i compensar els diferents portaveus regionals, estatals i europeus no són, en aquest sentit, cap bon pronòstic amb vista a la pacificació interna d’una formació en què conviuen malament els partidaris d’un discurs basat en el centrisme conservador i els partidaris desacomplexats d’avançar Vox per la dreta. I que aquesta mateixa setmana ha fet de crossa del PSOE ajudant a aprovar la llei audiovisual.

Les fotos i abraçades amb Ayuso trameten un missatge que la nova cúpula no pot controlar però tampoc dissimular: defenestrat Casado i capejat el temporal de la presumpta corrupció amb el seu germà, les aspiracions més ambicioses de la dona forta de la capital espanyola no s’han fet pas fonedisses; tan sols s’han ajornat. Feijóo, per tant, s’ha abraçat a una bomba de rellotgeria que tard o d’hora li esclatarà a la cara. Com la polèmica desfermada per un dels seus barons quan ha qualificat públicament Catalunya de nacionalitat i s’ha vist obligat a rectificar amb relació a un debat oficialment silenciat per evitar mals majors. De moment les enquestes semblen saludar favorablement els canvis que s’han produït per dalt però caldrà veure on queda veritablement la intenció de vot quan s’hagi diluït l’efecte sorpresa de Feijóo. Les eleccions andaluses seran un primer test que haurà de determinar si els populars són capaços de parar l’onada d’Abascal o si, com ha acabat passant a Castella-la Manxa, no tenen més remei que incloure’ls en futurs plans de govern i també en els programes electorals.