Una de freda i una de calenta

“Tu no ets periodista ni ets res, no vals un puto duro, si no vols publicar una notícia amable, dedica’t a escombrar carrers perquè malaguanyats calés que t’has gastat en la carrera.” El missatge de veu, enfarfegada, me’l va deixar al WhatsApp un home sexagenari a qui jo acabava d’aconsellar que, atès que tenia una sentència que l’absolia, pel sagrat principi de l’in dubio pro reo, d’haver perpetrat algunes malifetes contra la dona que l’havia abandonat, no fes rebombori a la premsa. L’home, es veu, volia tocar el voraviu a l’exdona a través de la tinta impresa. Els periodistes ja hi estem exposats, a aquests exabruptes.

Després d’aquest ruixat, el regal em va arribar uns dies després a través del correu electrònic. Era un missatge de la Cristina Rauter, la germana de l’Evi Anna, que, ara s’ha descobert, és la noia que el 4 de setembre del 1990 va aparèixer penjada d’un pi a Portbou. Gràcies era la paraula que encapçalava l’escrit. La Cristina em deia que havia pogut llegir alguns dels meus articles i que estava molt agraïda que durant tots aquests anys no hagués abandonat mai la seva germana. Cert que en aquests 32 anys, des que vam donar aquella primera notícia que signava en Carles Cereijo, que també va fer les fotos de la noia penjada, he treballat per intentar esclarir el misteri de la noia de Portbou. Amb les armes que tenim els periodistes. Publicar i comunicar. Però també implorant a la Guàrdia Civil (que tampoc ha abandonat mai el cas) que no desistís d’intentar trobar el cadàver de la noia per treure ADN encara que les informacions apuntaven que era a la fossa comuna. I quan vaig veure que els jutjats destruirien milers d’expedients antics, vaig córrer a l’Audiència a demanar que salvessin el de la noia de Portbou. Vaig passar hores repassant els cartells de persones desaparegudes d’associacions de molts països (Itàlia també) per si hi veia la cara de la noia de Portbou. I per les xarxes vaig enviar la seva fotografia a diferents policies europees. Fins que un dia, beneït dia, se’m va acudir dir a en Carles Porta si volia tractar el cas a Crims. I amén. Hem posat nom a la noia de Portbou! I la carta de la seva germana per a mi equival a un Pulitzer. Però no ens podem adormir a la palla. Aquest cop el puzle ha encaixat però queden molts cossos sense nom i molts desapareguts sense rastre.