Tribuna
Els fans de Springsteen són uns pesats
Si el català prototípic de discurs romàntic, verb cultivat, formes correctes, i actitud de foc de camp de dretes, fa més mandra que un rapsode de Tavertet recitant Jacint Verdaguer, quan hi afegim a l’equació l’element de fan de Bruce Springsteen, llavors el nivell de torra del subjecte en qüestió passa a ser inabordable per a qualsevol persona amb una tolerància emocional de nivell mitjà.
Primer de tot, la mania de dir-li Bruce com si fos l’amic d’infància amb qui has compartit casaments, funerals, borratxeres, divorcis, i naixements de fills, o pitjor encara, com si fos el parent indispensable que gestiona les teves neurosis expressant-les a les cançons per il·luminar la teva foscúria emocional. A més, aquesta premissa de tractar-lo com un profeta de Freehold alimenta el sectarisme de comunitat invisible d’una església laica on a la vida real tots s’esbudellarien, però quan el Darkness on the edge of town entra a la conversa s’abracen i comenten a quin concert de més de quatre hores varen coincidir o, pitjor encara, fan apostes sobre el proper canvi de repertori perquè un llampat li demanarà un himne dels esclaus del cotó, i ell l’interpretarà amb la naturalesa del que realitza allò més rutinari. Això només ho fa en Bruce, diuen mentre riuen per evitar un dels temes tabús dels feligresos de Tom Joad: la capacitat de criticar qualsevol aspecte de la seva carrera musical, per exemple, el reconeixement públic que Human Touch és un disc inaguantable que serveix per adormir les vaques de Nebraska.
Seguim amb un dels temes més feixucs i recurrents: la pretesa relació especial de Springsteen amb Barcelona. Anem per parts i acceptem l’evidència: segurament en Bruce (He dit Bruce, ara només em falta elogiar molt fort el Tunnel of love) situa Barcelona al mapa millor que Démbelé o Manuel Valls, cap mena de dubte, però la cantarella d’una història d’amor personal perquè ha obert gires a Catalunya i parla més català que Messi, és pròpia del convergent emocionat davant de qualsevol gest de màrqueting envers la nostra cultura maltractada, sobretot per nosaltres mateixos. Apunteu fanàtics del Big Man que friseu per fer-vos fotos al pal llardós aquell de E Street i Tenth Avenue: Springsteen garla sempre amb l’idioma propi de cada territori; però bé, la relació especial només la té amb Barcelona perquè ja sabem que va donar If I should fall behind perquè fotessin vots els de la patum de Berga. És clar que sí, Bruce Springsteen és Pasqual Maragall.
Un altre dels aspectes anguniosos d’aquest grup de persones que solen conduir per carreteres secundàries de l’Empordà amb la finestra oberta mentre foten el Pink Cadillac a tot drap per donar ritme al seu Nissan Micra, és la necessitat de fer palesa la seva emoció nul·la als concerts quan sona Born in the USA, perquè és clar, els èxits més comercials de Springsteen és el peatge que s’han d’empassar per veure’l en grans estadis, ja que ells preferirien, com tots sabem, que toqués trenta vegades seguides la versió elèctrica de Johnny 99 per ballar de manera explícita mentre els ignorants aprofiten per fer una birra. Així doncs, si estàs amb ells al concert, dediquen la part instrumental de Darlington county per fotre’t el rotllo sobre els morts de la E Street Band, la historieta de The Rising amb els atemptats de New York, i que la dona de la guitarra acústica és la seva esposa. Sempre el mateix.
De totes maneres, tota narració té un component de justícia demolidora per als que van aprendre a tocar la guitarra per lligar amb The River, i és que un dia qualsevol sense pretensions de felicitat, el fill preadolescent et diu que li flipen les cançons d’un tal Bon Jovi i que Runaway li mola més que tota la discografia del Bruce. Així, sense tenir en compte el llindar que separa la veritat del sadisme. M’estic refent. En fi, ha estat un avís i he canviat d’actitud a casa; així doncs, m’estalvio les xapes sobre Catalunya, Guardiola i Vázquez Montalbán, no fos cas que també em surtin del PP, del Madrid, i seguidors de l’Inda.