Boris Pahor

Tenia 108 anys, així que ha tin­gut una llarga vida començada i aca­bada a Tri­este, però em sap greu que s’hagi mort: Boris Pahor hau­ria d’haver vis­cut sem­pre, perquè ell era la memòria del que no pot obli­dar-se: la cri­mi­na­li­tat del fei­xisme italià, que va voler eli­mi­nar la cul­tura i la llen­gua de la mino­ria eslo­vena, i del nazisme, con­tra el qual va llui­tar, for­mant part del Front Iugos­lau d’Alli­be­ra­ment, i que va depor­tar-lo a diver­sos camps de con­cen­tració. Tan­ma­teix, és cert, resta la seva lite­ra­tura com a tes­ti­moni. Un dia del 1921, l’any en què Tri­este va ser anne­xi­o­nada a l’ales­ho­res Regne d’Itàlia, van pas­sar uns fets que van mar­car-lo per sem­pre. Els fei­xis­tes, que no van tar­dar a arri­bar al poder, van incen­diar el Narodni Dorm (el casal naci­o­nal eslovè). Ho explica Boris Pahor, que tenia vuit anys en el moment dels fets, al relat La pira al foc: “La plaça d’Ober­dank estava plena de gent que cri­dava en la llum ver­me­llosa. Al cos­tat del casal, uns homes amb cami­ses negres balla­ven i cri­da­ven: Viva! Viva! Cor­rien amunt i avall i feien que sí amb el cap i tor­na­ven a cri­dar Eia, Eia, Eia.” No fa gaire, vaig tro­bar-me amb el peri­o­dista Bru Rovira, que em va expli­car que, fa uns cinc anys, havia visi­tat Boris Pahor en començar un viatge de Tri­este a Tes­salònica per rea­lit­zar un docu­men­tal, junt amb el seu fill Oriol Rovira, sobre els llocs (i, per tant, la memòria) de la guerra dels Bal­cans. Em va comen­tar que l’escrip­tor va tor­nar-li a expli­car aquells fets amb els crits eufòrics dels fei­xis­tes. I que no havia arri­bat a com­pren­dre mai aquell odi que va fer que un mes­tre, malalt de tuber­cu­losi, cas­tigués amb una esco­pi­nada una nena que havia par­lat en eslovè, la llen­gua amb la qual va escriure Boris Pahor per recor­dar-ho.