Memorial de greuges

Estic can­sat. Estic can­sat de les males pas­sa­des que ens aplica un estat que fins ara qua­li­fi­cava de cen­tra­lista, però que ara tinc consciència que és també anti­ca­talà. Tres anys i mig de presó per pujar a sobre d’un cotxe de la poli­cia i dema­nar als assis­tents a una mani­fes­tació que mar­xes­sin a casa; exi­li­ats per­ma­nent­ment per ser com­panys dels ante­ri­ors; inha­bi­li­tació i multa per posar una pan­carta al Palau de la Gene­ra­li­tat no ofen­siva; espi­o­natge de la manera més bar­ro­era que hi ha; dis­tri­bució de les inver­si­ons que cas­ti­guen els ingres­sos pro­ce­dents de Cata­lu­nya i afa­vo­rei­xen les inver­si­ons apli­ca­des a la zona de Madrid en pro­por­ci­ons ver­go­nyo­ses; qua­li­fi­cació de cata­lans covards per part d’una exmi­nis­tra del PP; asfíxia finan­cera segons el pro­fes­sor Trias Far­gas; liqui­dació del sis­tema de bancs i cai­xes català; con­trol de totes les empre­ses del sec­tor energètic que teníem a Cata­lu­nya, i una xarxa de Roda­lies que fa fàstic. Em deixo mol­tes acci­ons ofen­si­ves, que no qua­li­fico perquè soc advo­cat, col·legiat d’honor del Col·legi d’Eco­no­mis­tes i del de Peri­o­dis­tes, i no vull pro­ble­mes per­so­nals. Men­tre pas­sen aques­tes coses, ens dis­cu­tim entre nosal­tres i no tenim un líder que sigui capaç de fer enten­dre a la nos­tra gent que no pots dei­xar que t’insul­tin sense una res­posta ade­quada, sense violència.

L’eco­no­mia cata­lana té poques pos­si­bi­li­tats de millo­rar i desen­vo­lu­par-se. Si les mul­ti­na­ci­o­nals s’ado­nes­sin que el “a por ellos” va per nosal­tres, segu­ra­ment tri­a­rien una regió autònoma més tran­quil·la com pot ser la comu­ni­tat valen­ci­ana o la de Madrid.

M’expresso amb tota la seri­e­tat del món i sense voler exa­ge­rar els adjec­tius que m’he dei­xat d’escriure però que molts de vostès poden ende­vi­nar. A mi em van fer una ins­pecció d’Hisenda, que em va dei­xar sense ni cinc i per la qual vaig haver de dema­nar un crèdit. Fa més de cent anys que els cata­lans van redac­tar i pre­sen­tar a les auto­ri­tats espa­nyo­les un pri­mer Memo­rial de Greu­ges. Des d’ales­ho­res se n’ha pre­sen­tat un cada vint-i-cinc anys, apro­xi­ma­da­ment. Els resul­tats han estat pràcti­ca­ment nuls. Els sig­nants d’aquests mani­fes­tos eren la bur­ge­sia cata­lana i les ins­ti­tu­ci­ons econòmiques del país. La classe tre­ba­lla­dora no ha tin­gut més remei, en aques­tes cir­cumstàncies, que pro­tes­tar con­tra els patrons i acu­sar-los de capi­ta­lis­tes sense sen­tit social.

Estic can­sat, i no sé què hem de fer, però hem de fer alguna cosa que tin­gui reper­cussió en l’àmbit espa­nyol i inter­na­ci­o­nal. Sense violència, com he dit. Els polítics hau­rien de fer-se càrrec d’orga­nit­zar aques­tes reac­ci­ons ciu­ta­da­nes de la millor manera pos­si­ble. Hi haurà reacció també d’aquest estat cen­tra­lista i anti­ca­talà. Ara ens cas­ti­ga­ran amb l’exili a Nova Zelanda o a Alaska.

Tenim una monar­quia que no ens entu­si­asma gens, un govern que, sigui del PP o del PSOE, busca com anul·lar la llen­gua, la cul­tura i l’eco­no­mia cata­la­nes. Al segle XIX el govern de Madrid no conei­xia els mètodes econòmics per fer mal a Cata­lu­nya i d’això en vam treure pro­fit, però ara ho sap per­fec­ta­ment i fa mal de veri­tat.

Si no puc des­can­sar, pen­saré com se’n podria fer una de grossa.