Aprovar o aprendre?

Són dies d’avaluació final a les escoles, instituts i facultats. Òbviament a cada nivell la pressió i les vivències son ben diferents, però hi ha un factor comú en tots ells: la voluntat dels alumnes d’aprovar. Una voluntat lògica, saludable i positiva, però que en alguns casos esdevé una necessitat gairebé vital i en altres casos una obsessió. Així, aprovar es converteix en una finalitat en sí mateixa, i no en una conseqüència desitjada.

Aquest semestre he tingut l’oportunitat de fer classes, per primera vegada, a un grup de 1r d’un grau d’una universitat pública catalana. Des del primer dia, el neguit principal que em van traslladar els alumnes va ser el d’aprovar i totes les seves preguntes hi estaven relacionades. Que com s’avalua l’assignatura? Que quin pes tenen les pràctiques? Que si els treballs compten?,... Cap alumne em va preguntar pel temari, pels continguts o per la metodologia. El meu plantejament didàctic, ara reconec que potser excessivament ingenu, va ser proposar-los una experiència d’aprenentatge col·laboratiu en que el focus estigués en el procés d’aprendre a partir del debat i l’experiència. Aprenentatge vivencial, els hi vaig argumentar. Davant la seva reacció d’indiferència i l’allau de preguntes orientades a l’aprovat, vaig proposar-los un repte pedagògic. Que treballéssim com a grup classe i que a final de curs, faríem la mitjana aritmètica de la nota de cada alumne i que aquella seria la nota que tots tindrien i compartirien. Implicar-se corresponsablement en l’esforç i gaudir col·lectivament del resultat. Les protestes van ser sonades, amb amenaces incloses d’anar a denunciar-ho al rectorat. Es van negar radicalment a “socialitzar” la nota amb el pretext que hi hauria companys i companyes que no farien res i que es beneficiarien del treball dels altres, i em van imputar que estava desincentivant l’esforç individual. La meva perplexitat, per no dir-ne decepció, per la contundència de la seva resposta em va portar a rebaixar expectatives i la setmana passada van fer l’examen final, i cada alumne tindrà la seva nota.

Crec que l’episodi, més enllà de l’anècdota, dona per diverses reflexions com ara l’individualisme, la competitivitat, la meritocràcia, la dificultat per assumir reptes comuns, la poca confiança en la col·lectivitat,... però en aquest article vull focalitzar els meus pensament en el model educatiu que prioritza per sobre de tot l’aprovat com a objectiu màxim, gairebé únic del procés d’aprenentatge. L’avaluació ja no és instrumental sinó finalista, el que fomenta una vivència excessivament pragmàtica per part de l’alumne i alhora li posa molta pressió. No sóc expert en educació, ni vull extrapolar a categoria la meva experiència particular. Només vull compartir una pregunta que fa dies em balla pel cap: aprovar o aprendre? I contrastar-la amb una idea que, per a mi, té més sentit: aprendre i aprovar, entenent l’avaluació com un element intrínsec i continu de l’aprenentatge. Aprovar com a conseqüència d’aprendre.