Opinió

15 són 15

Aprovar o aprendre?

Són dies d’ava­lu­ació final a les esco­les, ins­ti­tuts i facul­tats. Òbvi­a­ment a cada nivell la pressió i les vivències son ben dife­rents, però hi ha un fac­tor comú en tots ells: la volun­tat dels alum­nes d’apro­var. Una volun­tat lògica, salu­da­ble i posi­tiva, però que en alguns casos esdevé una neces­si­tat gai­rebé vital i en altres casos una obsessió. Així, apro­var es con­ver­teix en una fina­li­tat en sí mateixa, i no en una con­seqüència desit­jada.

Aquest semes­tre he tin­gut l’opor­tu­ni­tat de fer clas­ses, per pri­mera vegada, a un grup de 1r d’un grau d’una uni­ver­si­tat pública cata­lana. Des del pri­mer dia, el neguit prin­ci­pal que em van tras­lla­dar els alum­nes va ser el d’apro­var i totes les seves pre­gun­tes hi esta­ven rela­ci­o­na­des. Que com s’ava­lua l’assig­na­tura? Que quin pes tenen les pràcti­ques? Que si els tre­balls comp­ten?,... Cap alumne em va pre­gun­tar pel temari, pels con­tin­guts o per la meto­do­lo­gia. El meu plan­te­ja­ment didàctic, ara reco­nec que pot­ser exces­si­va­ment ingenu, va ser pro­po­sar-los una experiència d’apre­nen­tatge col·labo­ra­tiu en que el focus estigués en el procés d’apren­dre a par­tir del debat i l’experiència. Apre­nen­tatge viven­cial, els hi vaig argu­men­tar. Davant la seva reacció d’indi­ferència i l’allau de pre­gun­tes ori­en­ta­des a l’apro­vat, vaig pro­po­sar-los un repte pedagògic. Que tre­balléssim com a grup classe i que a final de curs, faríem la mit­jana aritmètica de la nota de cada alumne i que aque­lla seria la nota que tots tin­drien i com­par­ti­rien. Impli­car-se cor­res­pon­sa­ble­ment en l’esforç i gau­dir col·lec­ti­va­ment del resul­tat. Les pro­tes­tes van ser sona­des, amb ame­na­ces inclo­ses d’anar a denun­ciar-ho al rec­to­rat. Es van negar radi­cal­ment a “soci­a­lit­zar” la nota amb el pre­text que hi hau­ria com­panys i com­pa­nyes que no farien res i que es bene­fi­ci­a­rien del tre­ball dels altres, i em van impu­tar que estava desin­cen­ti­vant l’esforç indi­vi­dual. La meva per­ple­xi­tat, per no dir-ne decepció, per la con­tundència de la seva res­posta em va por­tar a rebai­xar expec­ta­ti­ves i la set­mana pas­sada van fer l’exa­men final, i cada alumne tindrà la seva nota.

Crec que l’epi­sodi, més enllà de l’anècdota, dona per diver­ses refle­xi­ons com ara l’indi­vi­du­a­lisme, la com­pe­ti­ti­vi­tat, la meri­tocràcia, la difi­cul­tat per assu­mir rep­tes comuns, la poca con­fiança en la col·lec­ti­vi­tat,... però en aquest arti­cle vull foca­lit­zar els meus pen­sa­ment en el model edu­ca­tiu que pri­o­ritza per sobre de tot l’apro­vat com a objec­tiu màxim, gai­rebé únic del procés d’apre­nen­tatge. L’ava­lu­ació ja no és ins­tru­men­tal sinó fina­lista, el que fomenta una vivència exces­si­va­ment pragmàtica per part de l’alumne i alhora li posa molta pressió. No sóc expert en edu­cació, ni vull extra­po­lar a cate­go­ria la meva experiència par­ti­cu­lar. Només vull com­par­tir una pre­gunta que fa dies em balla pel cap: apro­var o apren­dre? I con­tras­tar-la amb una idea que, per a mi, té més sen­tit: apren­dre i apro­var, ente­nent l’ava­lu­ació com un ele­ment intrínsec i con­tinu de l’apre­nen­tatge. Apro­var com a con­seqüència d’apren­dre.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia